Temptacions a final d'any...

Quin gust, no ho puc evitar...

Potser duim, quans? tres o quatre anys? no sé exactament; la invasió de termes econòmics en la vida qüotidiana és evident, però la última ha donat un gir... ai quin gust!

La darrera paraula de la que es parlarà a final d'any és descriptiva d'un espai geogràfic o geològic o fantasmagòric. L'abisme... evocador, no?

Abisme fiscal, evidentment, d'alguna manera li hem de penjar la corbata, però, abisme. Jo l'escolto i veig aquell clot foradat que fa espaordir només d'acostar-t'hi. Em recorda aquells avencs per on la meva imaginació escopia monstres ignots o dimonis històrics o es convertia en presó d'ànimes funestes. Veig la porta a l'inframón de contes i llibres apocalíptics, veig el no res, la foscor, la fredor, la desaparició, el sempre més.

Però també l'atracció, l'absorció, la curiositat, la temptació, el desig, la porta a un altre món immensurable, l'altra opció, la possibilitat, la fi del principi,

mmmm... no em digueu que no us sedueix...

La clarividència de l'ignorant

Qui ha volgut participar de manifestacions i actes reinvindicatius d'aquests últims moments convulsos, haurà pogut entretenir-se en llegir cartells, pancartes i demés cartulines dels qui resumeixen, amb l'art de la paraula i l'enginy del seny, allò que d'altres som incapaços d'expressar en pàgines i pàgines de discurs.

Em fan especialment gràcia, comparant-les amb les frases ermes que penjen dels cartells electorals. Silencioses lletres amb tipografies ortodoxes de colors marquetiniànament estudiats amb aquelles gargotejades sobre un cartró de caixa desmontada i amb alguna tatxadura d'espontaneitat cridanera.
I dels continguts ni en parlem; estudis, masters i llicenciatures en marqueting i ventes per resumir en una frase partidista la tendència d'un grup que provoca, maxime, la confusió, i el poble ignorant, amb rudesa i simplicitat, et fueteja la realitat adornant-la amb ironia i certa poesia... 

Benhaurats els ignorats, ells estaran més aprop de la veritat.

"El Gobierno pide paciencia.

Nosotros pedimos:

pa'ciencia

pa'sanidad

pa'cultura

pa'educación..."

Anònima clarivident

Artur Mas i la lluna

Artur Mas i la lluna (un astre noCIU)

La lluna

La lluna, reflectida a sobre de l’aigua, 

quan ens mostra el camí que ens duu cap a ella en una nit de cel ras, és un parany.

Els camins plens de bellesa són molt arriscats.

Enlluernat, t’hi atures, i sense adonar-te’n, t’ofegues sota un cel ple d’estels.

La lluna és un parany, reflectida a sobre de l’aigua, 

quan ens mostra el camí que ens duu cap a ella en una nit de cel ras.

Jon Maia

Diuen els estudiosos que hi va haver un temps en què l’ésser humà adorava la lluna i moltes vegades em fa l’efecte que no hem avançat gaire. M’entristeix veure com encara avui molta gent (massa gent) busca llunes per adorar i per agenollar-s’hi.

Creuen fermament que necessàriament hi ha d’haver alguna cosa o, el que és sovint pitjor, algú, que sigui superior.

Sóc dels que penso que, un cop aquesta cosa o aquest algú és definit i acceptat com a tal, d’aquí només en pot néixer la submissió, la servitud i el lacayisme.

En una paraula, la injustícia.

Joan Brossa...... senzillament

I no hi ha res més a afegir.

La bici d'en Mas

Totes les paraules són denses, profundes. Sumades, ens porten a abismes de significats impredibles. Se'ns giren en contra i recorden allò que hem dit en el passat.

És allò que passa als que estan acostumats a conduir vehicles a motor i opinen sobre la conveniència dels desplaçaments sostenibles. S'esdevé a qui es desplaça en cotxes de gama alta i ha de conviure amb vianants en zones de velocitat reduïda o en moments puntuals d'alta afluència de persones caminant. Alguns, fins i tot, portats per xofers, només conceben la mobilitat amb un aparcament privat en l'inici i en el final del seu recorregut. El motor ha canviat el món. Ha mogut milions de persones i de mercaderies; ha estat un dels artefactes humans més perjudicials per al medi ambient. És símbol de creixement, de progrés, d'un model de vida que fomenta l'activitat lluny del propi entorn, la rapidesa en els desplaçaments per benefici de la productivitat, la despesa energètica en detriment de l'activitat física, i l'elogi de la perfecció tecnològica com a indicador d'estatus social.

I així, els nostres polítics arriben a ser més semblants als goril·les que als herois fonamentals, amb etogrames que prioritzen assolir la seva primacia dins del grup per sobre d'aconseguir un guiatge que permeti al grup assolir autèntic benestar tribal. I ensopeguen amb les seves pròpies paraules ... En plena Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura xoquen contra les fal·làcies que van construint al llarg de la seva legislatura. Construeixen èpiques sobre metàfores de la realitat, que, ben llegides, denoten una ideologia personal que no sempre coincideix amb la ideologia poĺítica. 

[Darrera sessió del Ple del Parlament de Catalunya, 26 de setembre]

Joan Puigcercós, pujat en un cotxe (de gama i cilindrada alta, segur), ha destrossat la feina de centenars de projectes de seguretat vial i de mobilitat sostenible, tot recomanant de prémer l'accelerador de manera constant, encara que lentament, en mig d'una munió de persones, per tal de fer-los entendre que s'han d'apartar. Més curiosa és encara la seva representació si pensem que realment aquells a qui el cotxe aparta són els nacionalistes espanyols que neguen el nacionalisme català: el conductor a motor, doncs, s'enfronta als vianants que li neguen el pas i els percep com a contrincants.

Artur Mas, en canvi, sembla mostrar una major sensibilitat envers a la conducció i a la mobilitat. Si la gent a peu, en abundància, no deixa passar el nostre vehicle, cal baixar-se'n i canviar-lo. El President proposa, doncs, d'agafar-en un de més petit i adaptable a les zones compartides amb vianants: la bicicleta. Quin lideratge ! Quina virtut en protegir el medi ambient ! Una bicicleta per assolir una fita històrica: deixem una estructura d'estat complexa (el vehicle a motor) per conformar-nos amb una estructura regional més simple (la bicicleta), que també ens portarà una autonomia més digna que l'actual.  Al menys, amb ella, salva els vianants que altres haguessin atropellat; però, amb ella, vol deixar entreveure una categoria de transport inferior, una estructura administrativa que no arriba a la independència. I mentrestant, el seus consellers d'Interior, i de Territori i Sostenibilitat, van gestionant amb arguments de dubtosa objectivitat els efectes de la primacia del motor en les vies ràpides d'accés a la capital, des que van legislar la fi de la limitació d'accedir a la ciutat a 80 km/h o a velocitats inferiors.

Quedem-nos, però, amb el miratge d'un Mas en bicicleta pedalant vers la independència. Potser hauria d'haver dit:

"en moments excepcionals, ..." mitjans de transport excepcionals

Estic més que farta i no ho vull seguir soportant!!!!

Network o Un món implacable, com va ser traduïda a Espanya, és la lúcida i encertada pel·lícula dirigida per Sidney Lumet sobre el poder manipulatiu de la televisió i sobre el sistema en el que vivim que es sustenta en l'anterior per mantenir-mos condormits i desalentats.

Estrenaven aquesta joia en 1976 i és més actual i punyent que qualsevol telenotícies o diari de gran tirada. 

Sou capaços de resistir les ganes de cridar per  la finestra??? jo no!

No t'agrada el te? dons tassa i mitja!!!

Això ens han dit els polítics catalans. No tenim Eurovegas? idò n'organitzem un altre més gran i més gros, que per això és nostre! I s'han passat pel nas les continues manifestacions en contra d'un projecte d'aquestes característiques.

Han hagut de sortir una bateria de consellers i delegats per donar cara a un projecte que dona l'esquena a la ciutadania, entre ells el de territori i sostenibilitat -curiosa aquesta cartera- que l'ha dita grossa per no desentonar: Estan superorgullosos!!!! "vamos no caben en si de gozo", de presentar un projecte que fa ombra a l'Eurovegas.

La diferència? que el projecte no ve de la industria del joc, si no de la turística i tot i que potser hi ha qualque casino dins el complexe, l'objectiu és l'atracció del turista. Estem salvats!!! demanau als mallorquins o als lloretencs  què ha fet de bo la indústria turística i sense macrocomplexes. El resultat final és que en tendrem dos, dos megaurbes empobridores del nostre país, i l'evidència de que els polítics no tenen capacitat per dissenyar plans d'inversió si no és a destralades. La única manera de fer venir diners és o amb el joc o amb el turista???

Els terrenys estan preparats, els diners (de les preferents) a Caixa, el promotor (un dels més rics del món) té data de sortida i nosaltres de defunció, vull dir d'inauguració. Mai una cosa havia estat tan ben pensada i lligada. Tan de bo fossin tan ràpids alhora de perseguir a evasors fiscals i malversadors de capital públic.

Em quedo amb els detalls, com sempre: La reacció ciutadana és la mateixa independentment de la naturalesa del projecte, i és que cada cop hi ha més escaldats que fugen.

Aturem Eurovegas seguirà oposant-se a l’especulació amb el Delta del Llobregat i treballant per la seva protecció, passi el que passi amb Eurovegas i Barcelona World

El dia que la mierda tenga valor...

los pobres nacerán sin culo.

Amb aquesta contundència resava un mur de camí al meu col·legi. Record que de petita no passava de l'escatologia de les paraules però a mida que madurava, la frase madurava amb mi.

L'altre dia va prendre més força que mai, quan llegia sobre la protesta d'uns col·lectius a Andalusia sostraient aliments d'una gran superfície pels més necessitats.
Evidentment els mitjans de comunicació no passaven del sensacionalisme de les imatges i en la desaprovació de representants polítics participants de l'esdeveniment, en canvi jo em vaig aturar en l'arrel que provocava tot aquest carriportal i és que, s'estan tancant amb pany i clau els contenidors de fems.

Un pany de maleta als fems? i... per què? la brossa ara és valuosa? i si ho és perquè la tiren?

Sabeu què eren els espigoladors? eren aquelles persones que amb permís dels propietaris, podien recollir dels camps allò que havia quedat desprès de la recolta. Sempre han existit, si bé per les exigències del mercat actual en que els productes han de complir estrictes estàndards de color, tamany i forma (i atenció perquè no dic res de sabor o qualitat nutritiva) els espigoladors tenen més on triar, per què es tira tot allò que el mercat no demana.

El moviment espigolaire està molt arrelat i no pateix cap detriment social en altres països, com és el cas de França.
Els espigoladors urbanites van a l'altre lloc on els estàndards del mercat rebutjen comestibles amb criteris molt allunyats de l'ètica alimentària, les grans superfícies.
Com que per aquestes empreses el menjar es mercaderia, no aliment, modifiquen dates de caducitat, emplenen prestatges amb productes frescs per provocar el consum o rebutjen tones de taronges perquè n'han trobat tres de tarades, provoca que l'aliment passi directament a dir-se brossa i el seu lloc és un contenidor. D'això el meu padrí en deia tudar.

Així els espigolaires i aquells que avui en dia comencen a patir gana, van al contenidor. Però això no agrada als supermercats. No, ells ho tiren perquè en comprem de nous, no per què furguem d'entre el rebuig. Es tracta de participar del sistema, no d'aprofitar-se'n. Així dons posen cadenat a la merda i diguem lladres a qui hi furgen.

Si el límit entre menjar i fems ja és dins un contenidor tancat en pany i clau, preguem perquè la merda no entri al sistema, perquè... on posaran el pany?

El genoll de l'avi

Recordau aquell genoll o colze que els molesta als avis quan hi ha un canvi de temps o una ploguda propera? Són aquelles senyals ínfimes que perceptibles al cos i inexplicables a la raó serveixen als nostres majors per venturar el futur.

Dons jo em sento com aquest genoll fa dies. Hi ha alguna cosa d'intrascendent que em pica al nas i només quan t'hi allunyes i pots fer visió d'àguila, quadres el cercle i t'arrisques a fer un augur de Sibil·la.

• Com és que cada cop rep més mails de personal públic que destapa abusos dels polítics?
• Les biblioteques s'umplen de gent per no comprar llibres?
• Estem protestant més? per qualsevol motiu?
• El verb necessitar i desitjar ja no són sinònims.
• Hi ha menys trànsit? ho han dit els taxistes, eh?
• Oi que a les terrasses ja no es parla tant de Belén Esteban i les seves comparses?
• És normal que a la cua del súper, la cobradora obri un debat sobre la banca ètica?
• I a la del forn dels desnonaments?
• Com és que conec cada cop més gent del poble? serà per les assemblees ciutadanes?
• Havieu vist abans que el poble siulàs i protestàs als representants polítics en actes públics? Tan és així que ara els actes públics són privats!
• A l'herboristeria estan cansats de preparar remeis de l'àvia.
• La cosidora de la merceria no havia tengut tanta feina mai... i el sabater tampoc.
• Per primer cop, a Espanya, les dades d'emigració han superat les d'inmigració.
• Jurau-me que no heu vist a les manifestacions més nens i nenes, àvis i àvies?
• Els joves estudiants espanyols, parteixen a l'estranger.
• A falta de diners la gent gaudeix més del seu temps?

... no ho sé, potser demà plourà...

La Cooperativa l'Esplet diu NO a l'Eurovegas

Com a Cooperativa de Consum Ecològic l'Esplet, manifestam la nostre repulsa a la construcció al Delta del Llobregat del macrocomplexe Casino conegut com Eurovegas, per molts motius, i d'entre ells:

• Perquè volem aliments propers i locals i no dependre de l'exportació. El Delta ha estat durant anys l'hort de Barcelona, fins a crear races autòctones ara en desús. Aboguem per l'agricultura propera que estalvia en intermediaris i en transports. El casino ens portarà diners per comprar carxofes quan les carxofes ja són aquí. 
• Per al manteniment dels llocs de treball existents. Al Delta del Llobregat hi ha molta gent que hi treballa directa o indirectament, de manera col·laborativa i associativa. Volem que es fomentin llocs de treball permanents i que donin qualitat de vida. D'aliments en mengem tots, de les apostes només uns quants.     
• Pel manteniment de l'equilibri amb el medi ambient. Durant segles el riu Llobregat i l'ésser humà ha conviscut en un equilibri sostenible, profitós i enriquidor per les dues parts. Recolzem projectes que mantenguin i enforteixin aquest equilibri ecològic. Un Casino, destrueix aquesta relació amb el medi ambient. Els casinos són repetibles el Delta del Llobregat NO. 
• Perquè aquí no tenim casinos. En situacions complicades d'un país es demanen solucions enginyoses i potenciadores dels ciutadans i ciutadanes, no copies barroeres d'un sistema econòmic que no és ni viable pels entorns que l'han adoptat. Potenciem el que ja existeix i a les persones que ja hi treballen i no adoptem fórmules que no s'adiuen amb el tarannà del nostre poble.

 I perquè no hi ha prou monedes a un casino que paguin el nostre Delta, diem NO a l’Eurovegas.

Egoistes contra Eurovegas

Atenció, egoistes ! Poseu-vos en acció ! EUROVEGAS ESTÀ ARRIBANT

Eurovegas, Go Home ! (El Periódico)

PROPERES ACCIONS:

25 de juny a Barcelona (seu de CIU)

27 de juny a El Prat de Llobregat

A més de grans posicionaments socials, a més d'iniciatives sostenibles i ecològiques, a més de discursos alternatius en política i en economia:

EGOISTES DEL BAIX LLOBREGAT ! En defensa dels vostres pobles, dels camps, del riu, del delta, de les persones que en hi movem, de les persones que hi treballem:

Defensem el que és nostre, perquè ho trepitgem, perquè ho respirem, perquè ens dóna benestar.
Defensem el nostre espai, perquè no cal que sigui productiu, perquè no cal que demostri progrés: només cal que estigui aquí, on ha estat sempre.
Defensem el paisatge que tenim, el que fem tots nosaltres quan ens movem per la part baixa del riu, el de les nostres activitats.
Defensem la proximitat entre nosaltres, el pont que entre ribes que ens acompanya en cada moviment del dia.
Defensem la possibilitat d'aixecar la mirada, el blau que ens cobreix cada dia, sortir uns instants del tràfec de les coses obligades.
Defensem el sentiment dels més petits, la seva percepció del seu entorn immediat, l'orgull de la seva vida a prop dels camps.
Defensem l'opció d'entrar i de sortir pel nostre món verd particular, el que ens envolta, el que està davant nostre cada dia, el que potser no mirem sovint però que ens dóna vida.
Defensem l'home o la dona que espurneja sol / a enmig de les planes agrícoles, entre la remor de les màquines, sota el fum d'alguna fàbrica, entre els flaixos dels centres comercials.
Defensem una realitat, la nostra, la present, aquests beneficis que ara tenim, un vell i nou territori per a una vella i nova manera de aprofitar-lo.
Defensem els que hi viuen de sempre, els que hi tenen la seva història personal arrelada, els que tenen milers de sentiments plantats, els que han arribat fa poc, els nouvinguts, els que el van descobrir per casualitat.
Defensem aquells que hi passegen, els que hi caminen, els que hi corren, els que hi pedalen, els que van sols, els que el comparteixen en grup, els que l'estudien, els que el treballen, els que el protegeixen, els que el vigilen, els que en tenen cura.
Defensem la comarca, la que fou abandonada a la industrialització salvatge, la recuperada amb el Parc Agrari, la penedida.
Defensem el lloc on portar els que ens visiten, un tret d'identitat, un model de turisme en equilibri amb la natura i els habitants.

http://sosdeltallobregat.wordpress.com/

Sigueu egoistes !

Per Sant Joan, alternatives...

Us proposem dues activitats aquests dies per les festes de Sant Joan:

• El divendres 22 de juny, a les 20.30h al barri de Les Planes (pl mercat) de Sant Joan Despí, presentació del llibre "Planeta Indignado". A càrrec de JM Antentas, coautor juntament amb Esther Vivas.
• I diumenge 24, de camí a la fira, al costat de l'Àrea de Serveis a la Persona de l'Ajuntament de Sant Joan Despí, David Garcia i Sònia Farré ens parlaran en format curt i amb debat a les 18.00h i les 20h aprox. sobre la crisi del deute, el rescat/intervenció i la desconnexió IBEX35.

Grècia i el canvi

[…]

Somos los menos, nunca fuimos los primeros
No matamos ni morimos por ganar
Mas bien estamos vivos por andar
Esperando una piel nueva de este sol
No pretendemos ver el cambio
Sólo haber dejado algo
Sobre el camino andado que pasó.

[…]

León Gieco

El desembarco

És que potser no era una possibilitat que Nova Democràcia fos el partit més votat? És que potser no era un fet abans de les eleccions que el partit més votat s’enduria 50 escons de regal? Que potser no ho sabíem? Així doncs, per què estem abatuts? Ahir, segurament per por, molts grecs es van deixar anar per la corrent. Deixar-se dur de la corrent és relativament fàcil. El difícil és anar contra corrent. I més que difícil moltes vegades és esgotador i sovint un sent l’impuls de fer mitja volta i deixar-se emportar per tal de descansar alleugerit. Però si fem això què ens queda? Cap on ens dur la corrent? Potser la nostra raó no ens ho retreurà però el nostre cor, no hi ha dubte, sí. És en aquests moments que hem de ser lúcids i ferms per tal de no patir en excès en veure que no arriba el canvi que tots (alguns) desitgem.

La nostalgia del futur

Clarissa: Dígame, ¿por qué quema libros?

Montag: ¿Cómo? Bueno, es un trabajo como otro cualquiera. Un buen trabajo, con mucha variedad. El lunes quemamos a Miller, el martes a Tolstoi, el miércoles Walt Whitman, el viernes a Faulkner, y el sábado y el domingo a Schopenhauer y Sartre. Los reducimos a cenizas y luego quemamos las cenizas. Es nuestro lema oficial.

Clarissa: Entonces no le gustan los libros.

Montag: ¿Le gusta la lluvia?

Clarissa: Sí, me encanta!!

Ray Bradbury -Fahrenheit 451-

Planeta en venta, aquest dissabte a Sant Joan Despí

Imagineu que sou pagesos o pageses dels vostres propis aliments. Imagineu que al vostre país la terra és del qui la treballa. Imagineu que un dia, mentre regueu les vostres cols, apareix entre la pols un 4x4 vomitant un home amb un paper a la mà, que escrit amb un idioma que no enteneu us treu de les terres alegant-ne ser el nou propietari. Imagineu que en el document i diu que a més de la vostre terra hi ha tots les dels vostres veïns i la nova propietat esdevé tan gran que agafa el vostre poble i la única font d'aigua de tot l'entorn. Imagineu que a la nova propietat s'hi sembren flors que es transporten molt lluny. Imagineu que us contracten per treballar-hi però que amb el sou que us paguen no podeu comprar pa. De cols ja no en cultiva ningú.

No cal que ho imagineu, ja passa. Al documental Planeta en Venta, el seu director, Alexis Marant ens presenta els motius pels quals els grans inversors troben interessant comprar terres cultivables arreu del món i els efectes socials, econòmics i polítics que té una especulació d'aquest abast.

Voluntad política, transformació de terres, riquesa nord-sud, pèrdua del món agrari, fam, pèrdua de diversitat, sobirania alimentaria, especulació amb el menjar... aquests i altres temes podrem treure desprès al debat.

La cooperativa l'Esplet en col·laboració amb l'Associació Violetas i Associació de veïns del Pi us convida a la projecció de documental el proper dissabte 9 de juny a les 19.30h al local de Violetas al Passeig de Maluquer, 2.

És d'entrada lliure.
Us hi esperem!!!

Què vol dir rescat, mumare??

Tots i totes tenim escenes de rescat a dins el cap. Rondalles, novel·les, pel·lícules i còmics han inundat el nostre imaginari. En elles el malomalote ha segrestat allò més preuat, o té en el seu poder una arma de destrucció de la humanitat, o algun poder incommensurable, capaç de controlar l'univers i que ens genera un estat de tensió que va in crescendo fins al clímax premonitori de fatalitat, on apareix aquell heroi o heroïna que transforma el caos en ordre, amb impressionant senzillesa, i ens fa esbufegar alleugerits.

Els protagonistes d'aquestes situacions són per a tots els gustos: belles princeses com a La princesa prometida o cavallers irreverents com Shrek. Els motius per rescatar, infinits; val a dir l'amor de Buster Keaton per una noia i un tren a El Maquinista de la General, la justícia, en forma de sol, que regala als humans Prometeu, incomplint ordres dels Deus o més psicològics com V segrestant a Evey per rescatar-la de la ignorància. I els dolents també són de tota casta i tot color; Gegantins com King Kong?, o infinitesimals com l'èbola a Estallido, tenim extraterrestres terribles a La Guerra dels Mons i malalts mentals amb esfereidora lucidesa com Joker.

Però, en tots. es repeteixen els sentiments dels espectadors/res o lectors/res; una angúnia inicial, amarada en impotència, va tibant els nostres músculs fins que arriba el llibertador que amb els seus dons i poders ens rescata, i de pas, ens enamora de tal manera, que d'agraïment li oferim la nostre vida amb un besada d'infart.

Idò? Perquè ara... un rescat no provoca la mateixa sensació??? són els protagonistes?? és el motiu?? el malomalote???

O... potser és que no és un rescat?

Estudia molt, que el papa es vell

Sí, si ja recordo la salmodia, pare; així m'animaves a anar a escola i seguir estudiant. Recordo que al principi no t'entenia, però a mida que l'edat i el temps passa, tot ha pres cos i significat.

Estudia molt que el papa és vell

Ja recordo, ja, l'ambient d'estudi de casa sobretot alhora de fer els deures, i aquell respecte casi devot que havia de tenir per mestres i professores. La paraula "director" tenia tan de pes que encara ara se'm tiba l'espinada.
Recordo els problemes que creava al cole la meva discapacitat; no hi havia res adaptat apart de l'entusiasme del professorat. Recordo les revinclades de la professora per intentar controlar a 40 nens i nenes o quan aquell nen negre va venir a asseure al meu costat, érem diferents però què iguals que arribarem a ser.

Estudia molt que el papa és vell

Recordes mumpare com canviaren les coses quan me'n vaig anar? posaven rampa a l'entrada i arribaren els primers ordinadors, al cole ja érem tots diferents però només 20 a classe; ja no podies amagar que no havies fet els deures!

Estudia molt que el papa és vell

Han passat uns anys i una taringa de polítics mal educats i ara, mumpare, tornam enrere. Han tret professors entre ells la que ajudava al nen sord i tornem a ser 40 a l'aula, també fem menys hores, perquè també han llevat assignatures. Quan fa fred duen mantes i  es netegen les taules un cop al mes, a vegades no hi ha paper i els ordinadors no serveixen perquè no s'arreglen. Ara mumpare els llibres es paguen, i les biblioteques es tanquen.

Estudia molt que el papa és vell

No t'amoïnis mumpare, seguirem estudiant, emperò primer començarem una batalla.

Vine a la manifestació!!!
http://ampassantjoandespi.blogspot.com.es

La Marató per la culpabilitat

Reconec que no les havia seguit mai les Maratons de TV3. Com sempre el que sí feia era interessar-me pel motiu de recaptació d'aquell any i feia les meves pròpies pesquises, però no m'interessava massa ni la quantitat recaptada ni els casos concrets que en moltísimes ocasions fregaven aquella sensibleria i compadiment que desvien l'interès pel coneixement del problema real.

Aquest any vaig quedar in albis. La pobresa? he de cercar informació sobre la pobresa? quina pobresa? si n'hi ha hagut sempre!!! I com la ganiveta de Buñuel se'm va clavar als ulls el logo del banc patrocinador de la convocatòria.

Minuts més tard un vídeo de presentació resolia els meus dubtes. Una  veu femenina em relatava, dolçament, que les circumstàncies actuals han fet que molta gent s'hagi vist abocada a situacions de màxima pobresa i inestabilitat i que es feia necessària la solidaritat de tots perquè aquesta gent alleugi les seves penes i problemes.
-Circumstàncies? gent s'hagi vist abocada? inestabilitat no és una paraula del món financer? solidaritat? Això no és el viu exemple de prostitució idiomàtica? -Me'n feia creus del que acabava d'escoltar. I com a estocada, el banc que patrocinava el programa. El cervell em bollia -aturarà els desnonaments? retornarà les preferents? ai! infeliç ingenuïtat!

Ignominiós, no me n'hi cap altre. És patètic que em vulguin fer creure que la pobresa actual és deguda a l'atzar o al caprici dels deus. És insolent intentar despertar la meva culpabilitat per amagar la seva responsabilitat. I pèrfid veure com la mà que ens escanya és la que demana diners per seguir ofegant als "fortuïts" pobres.

La solidaritat mai ha estat germana de la culpabilitat o la compassió. Aquestes dues últimes impliquen la superioritat dels uns sobre els altres, i és aquesta preeminència la que motiva resposta. Ajudar-nos entre tots perquè tots som iguals és el valor inherent de la solidaritat.

Jo ajudaré directament als que ho passen malament, com ells ho faran per mi i ens mantindrem units per suportar les envestides d'aquests intermediaris que pregonen que som diferents, que pregonen que som culpables.

Tu que no puedes...

Mestre Francisco José de Goya, fent gala de la seva més caustica ironia, ens va regalar fa més de 200 anys una caricatura plenament vigent avui en dia. Però... a qui es referiria?

Pels qui no llenegueu...

Si se acepta algo como una fatalidad del destino o de los dioses más aún, si ni siquiera se ha sentido la necesidad de pensar en ellos como explicación de lo que nos sucede, lo soportamos simplemente, sin rebelarnos. Se vive entonces resbalando sobre los acontecimientos que más nos atañen. No ha lugar entonces a la perplejidad.

María Zambrano -Persona y Democracia-

El meu humil homenatge als professors, alumnes i pares que no lleneguen davant els aconteixements.

Els qui no lleneguen

Jo també, encara ric

Retrato del consumidor ecológico

"Retrato robot del consumidor ecológico: mujer, 40 años, con hijos y alto poder adquisitivo" señala la noticia de La Vanguardia. También indica que "la facturación de producción agraria ecológica aumentó en el 2010 un 12%, y en el 2011 se incrementó un 20%, según las primeras estimaciones".
Personalmente no comparto la opinión de Joan Picazos, director general de Biocop productos biológicos: " para que la logística sea más eficaz, Catalunya debe abrirse a las certificadoras privadas, como se hace en otras comunidades". 

Enlace a la noticia completa: 
http://www.lavanguardia.com/vida/20120504/54289036412/comercios-productos-ecologicos-viven-momento-esplendor-plena-crisis.html 

Saludos,
Gonzalo

El cliente es el dueño en The People’s Supermarket

Para mil londinenses ha sido suficiente pagar una cuota anual de 25 libras y comprometerse a cuatro horas de trabajo al mes para convertise en dueños de su propio supermercado sostenible. De momento no se puede decir que el proyecto es rentable pero sí posible. Mientras espera obtener los beneficios que garanticen su existencia, la cooperativa The People´s Supermarket demuestra que el poder de la gente supera todas las trabas que dinero y política han puesto en su camino.

http://www.yorokobu.es/el-cliente-es-el-dueno-en-the-people%C2%B4s-supermarket/

Los pueblos en transición

Que el petróleo es un recurso limitado con los días contados no lo discute nadie. El debate se centra más bien en determinar cuánto tiempo queda hasta que la producción mundial de crudo llegue a su cenit y comience a declinar, momento que algunos sitúan en fechas tan cercanas como 2013, 2015 y, otros como la Agencia Internacional de la Energía, en 2020. El vertido de BP, la demanda ascendente de China e India y las reducciones de CO2 por el calentamiento global han reactivado las alarmas. Miles de pueblos y ciudades de todo el mundo han decidido pasar a la acción, sin dramatismos, haciendo su particular transición hacia la vida sin el oro negro.

http://sociedad.elpais.com/sociedad/2010/08/07/actualidad/1281132001_850215.html

http://www.transitionnetwork.org/

8m

DIVISA A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Cau de llunes Maria-Mercè Marçal

Ramaderia ecològica i indignació

El nostre proveïdor de pollastres, Mas Formigosa, ha tancat la barraca ! Una situació lamentable ... Fets simples per a idees punyents. Gent comuna a peu de muntanya, esforç diari per una feina ben feta, pagesos en el solc de la il·lusió, en el terreny del possible, transmetent amor per la terra, amb petites accions de gran repercussió mediambiental, un cant contra la desfeta ecològica. La força de Mas Formigosa ha punxat en un marge: més ramaders ecològics esdevindran, però ara estaven sols ... Sols davant de les estrictes normes de l'agricultura ecològica, sols davant dels controls sanitaris, sols davant de les tramitacions administratives, sols davant del model alimentari predominant ... On és la protecció oficial de les iniciatives sostenibles, on són els suports que altres empreses sí tenen? 

Compartim la vostra tristesa, agraïm les vostres paraules de solidaritat i els vostres agraïments, més grans encara en aquests moments de desfeta. La vostra caiguda ara ens desanima: no dubteu, però, que aprenem de tot allò que ens interessa i ens il·lusiona. Sabem que el treball en xarxa ens fa més forts: aturades com la vostra ens animen a reforçar els vincles amb els proveïdors, a provar un consum més solidari amb el pagès i el ramader, a cercar una relació d'abastiment alimentari i de intercanvi de serveis més local. Esperem, doncs, la vostra tornada: estigueu ben segurs que sou necessaris ! Moltes gràcies, Noemi. Moltes gràcies, Carles.

Super-rics i lacais

No sé ben bé si estic plantant una idea però no em resisteixo de penjar aquest enllaç aquí.
Es tracta d’un article publicat el 14/08/11 al The New York Times per Warren E. Buffet, un dels homes més rics del món i gran gurú, que diuen ara, de les finances.

https://docs.google.com/document/d/1NLgAxGL94DsEtJPhpFvJ6fzqNxh0S1pbPT3Vs-AefOQ/edit

Són legió els economistes lacais que salmodien teories per justificar historials con els d’aquest senyor, i fa vergonya aliena veure com en Buffet, un mega super-ric, s’encarrega d’anorrear-les.

Xerrada: Reforma laboral

El diumenge 4 de març al GE Castanyot, (C/Jacint Verdaguer, 24-26) de Sant Joan Despí, es convoca una xerrada a càrrec de Miguel Lucena, advocat de la CNT.

Esteu tots convidats!

Cartell

Déu, Descartes i desregulació de mercats

Fa uns dies vaig asssistir a una conferència-xerrada. Una de les persones que va prendre la paraula, un economista ortodox, va fer una pausada i amena descripció de la crisi actual, causes i conseqüencies, etc. Es va confesar “desconcertado” i amb dubtes per l’alcanç de la mateixa i per la dificultat de trobar receptes adequades per sortir-ne, però al final del seu parlament ens mostra l’ingredient imprescindible i gairebé únic que hauria de tenir qualsevol d’elles per sortir de l’atzucac: més mercat (desregulat, s’entén). Els assistents, convocats a la xerrada per una plataforma que promou una auditoria del deute, es van moure incòmodes a les seves cadires: si la desregulació dels mercats financers va portar a una crisi financera mundial, més mercat (desregulat, s’entén) és la solució? Aquest final em va impactar, de ben segur com a la resta d’oients, i em va recordar allò que ens explicàven a filosofia de batxillerat: René Descartes i El discurs del mètode. Segons explica ell mateix amb detall es va proposar trobar una veritat absolutament incontrovertible, sobre la qual no hi capigués el menor bri de dubte i sobre la qual construir una edifici d’altres veritats que s’hi anirien afegint. Per a tal fi va fer servir el mètode del dubte: dubtar de tot. Fins que arriba al seu famós Je pense, doncs je suis. Però…alerta ! ens adverteix…pot existir un geni maligne que ens faci pensar que hem arribat a aquesta veritat sense haver-ho fet…però…tranquils ! ens aconsola…perquè Déu, que és bondat infinita no permetria tal engany…Jo, amb 17 anys, a mig fer com aquell qui diu,…vaig quedar trasbalsat. Un mètode que semblava impecable, prudent i no superb, estava fonamentat sobre una idea, la de Déu, si més no, d’entrada, dubtosa. I això la base d’un mètode que es deia del dubte. Una contradicció que per a la meva ment ja aleshores racional i cartesiana (ves per on…) va resultar insuportable. Com és possible que una persona que diu tenir dubtes no dubti d’una cosa essencialment dubtosa com la idea de Déu? quan arribarà el dia que algun economista que tingui dubtes dubti del Déu mercat (desregulat, s’entén)?

La nina de Rajoy no serà valenciana...

"Si voleu conèixer a un home, doneu-li poder; el poder no corromp, desenmascara"

Pítac de Mitilene

La nina de Rajoy


Signat: l'Enemic.

Mamíferos

Yo veo mamíferos.
Mamíferos con nombres extrañísimos.
Han olvidado que son mamíferos
y se creen obispos, fontaneros,
lecheros, diputados. ¿Diputados?
Yo veo mamíferos.
Policías, médicos, conserjes,
profesores, sastres, cantoautores.
¿Cantoautores?
Yo veo mamíferos...
Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores
¡Aparejadores!
¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero!
Miembros, sí, miembros, se creen miembros
del comité central, del colegio oficial de médicos...
académicos, reyes, coroneles.
Yo veo mamíferos.
Actrices, putas, asistentas, secretarias,
directoras, lesbianas, puericultoras...
La verdad, yo veo mamíferos.
Nadie ve mamíferos,
nadie, al parecer, recuerda que es mamífero.
¿Seré yo el último mamífero?
Demócratas, comunistas, ajedrecistas,
periodistas, soldados, campesinos.
Yo veo mamíferos.
Marqueses, ejecutivos, socios,
italianos, ingleses, catalanes.
¿Catalanes?
Yo veo mamíferos.
Cristianos, musulmanes, coptos,
inspectores, técnicos, benedictinos,
empresarios, cajeros, cosmonautas...
Yo veo mamíferos.

Lizanote de la Acracia

... i és que la poesia és la missatgera de la Natura

Ah no!, amb nosaltres sí que no!

Així de rotunda s'expressava en la darrera roda de premsa la presidenta de la Federació Mundial d'Ecosistemes, Biòtops i Biomes, la Sra. arbre Ginko biloba, un exemplar de 40 metres d'alçada que anunciava l'aixecament revolucionari i pacífic de tots els organismes terrestres no-humans, després que es publicàs que a la nova Cimera de Río+20 es debatrà la futura privatització de la Natura, i és que, per resoldre la situació de crisi mundial humana, cal que la Natura també s'impliqui.

I és que durant aquests últims mesos s'han produït múltiples manifestacions de repulsa per part de col·lectius vegetals, animals i fongs, que veuen devastats els seus terrenys i explotades les seves funcions pròpies de la cadena tròfica, com a resposta a la greu crisi humana. Són casos sonats de protesta: els boscos de palma que han aturat la producció de pinyes, principal font de l'oli necessari pel biodièsel, les mones udoladores de Costa Rica que amb el seu silenci fan perdre l'atractiu turístic dels boscos caribenys o els fongs descomponedors de matèria orgànica de tota l'escorça terrestre, que frenant la seva activitat estan anegant el món en una olor putrefacta i insalubre.

- Qui deu a quí?, repetia afònica una Pseudophilautus tanu, una granota arborícola, manifestant-se a l'entrada d'un parc natural a Sri Lanka, i és que aquesta espècie ha perdut tota la seva família degut a la transformació dels grans arrossars en terrenys dessecats per sembrar cebes.

Amb tot, la Federació Mundial d'Ecosistemes, Biòtops i Biomes, màxim organisme reconegut, ha decidit posicionar-se a favor de totes aquestes queixes, expressant la seva total disconformitat en la implicació de la Natura envers les accions insostenibles, àvares i irresponsables de l'espècie humana. - No pagarem entre tots, les animalades d'una sola espècie!; finalitzava la Sra. biloba en un to gens encoratjador.

Més enllà que aquesta rebel·lió sigui considerada la més important a nivell historico-planetari, el més perillós és que l'espècie humana segueix inconscient a l'hecatombe que un alçament d'aquesta magnitud pugui desencadenar.

Seguirem informant...

Poèticament incorrecte

La poetessa polaca Wislawa Szymborska va morir ahir. En Iribarne fa uns dies.

Aquí teniu un dels seus poemes més coneguts. Una píndola de realisme, una eina contra la barbàrie de la guerra. I els protagonistes? Ja ho veieu ... Uns reben honors immerescuts en finir; altres, oblit indigne. Els versos, però, els restitueixen la glòria: han resistit, han reconstruït, han sobreviscut. I no us perdeu la gran veritat de la penúltima estrofa ...

Fin y principio

Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.

Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.

Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.

Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.

Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.

A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.

Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.

Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.

Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.

En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.

De "Fin y principio" 1993     
Versión de Abel A. Murcia

No, no seré políticament correcte

I que aquesta advertència serveixi per foragitar a tots els sensibles d'ulls i fràgils d'idees. No seguiu, per què el meu text parla de la mort de Fraga Iribarne.

Estic farta de llegir i escoltar pels des-informatius, l'exemple de persona que ha perdut Espanya, la pèrdua lamentable d'un individu que ha vetllat pels drets de la Democràcia al llarg de la seva vida política, que va ser llarga... llarga??? ser aforat era el que perseguia! per no ser jutjat per tots els crims que ha comés, sobretot ara que els argentins l'havien començat a investigar.

Soc massa jove. No he viscut ni la guerra civil, ni el franquisme però això no m'ha impedit saber qui era aquest "caballerete". Un exemple de feixista fins a les entranyes. Montejurra, els crims de Vitoria, Enrique Ruano o Julián Grimau haurien de ser recerca obligatòria per aquests massmedia, abans de confitar-nos aquesta verborrea empolvorada. Tan de bo aquí fessin com a Alemanya quan va caure el règim hitlerià, i ens deixassin veure la documentació generada durant la dictadura; les sentències de mort signades per Iribarne en l'època de restauració borbònica, bastarien per empaperar un pis.

Resulta que va estar al procés de creació de la nostra humiliada Constitució; i qué? això vol dir que va portar la Democràcia a Espanya??? Això el que fa és fer venir arcades. Gràcies a ell a la nostra Carta Magna tenim coses com: exèrcit, monarquia, catolicisme i recolzament a l'escola privada.

Aquesta és la vertadera funció de la memòria històrica. No es tracta de recordar els afusellats i afusellades als murs del cementiri del poble, es tracta d'enaltir, abrigats per l'amnèsia, als que apretaren el gallet. Així idò, alabat sigui Fraga! mal li tocàs pesta a Garzón!

... i la gent: s'empassa, s'envia, degluteix, engoleix...

Vencedors o vençuts? (Judici de Nuremberg) -Stanley Kramer-

Aquest diumenge 15 de gener a les 6 de la tarda hi ha una xerrada a càrrec de IOLANDA FRESNILLOS de l’ODG (http://www.odg.cat) i de la campanya Qui deu a Qui (http://www.quiendebeaquien.org/) sobre DEUTE, DÈFICIT, ESPECULACIÓ, PRIMA DE RISC, MERCATS i altres conceptes que NO VOLEN QUE ENTENGUEM. Tindrà lloc al GE El Castanyot que han cedit el local per a dur a terme la xerrada.

La Iolanda fa unes xerrades amb un llenguatge planer i entenedor que permet fer-se una idea de en quin entorn econòmic ens movem. La xerrada us pot ser útil per passar prendre nocions per a passar a l’acció si voleu col·laborar amb la campanya per auditar el deute estatal un cop comenci en un parell de mesos o simplement per poder entendre les notícies de caire econòmic amb què ens bombardegen els mitjans de comunicació.

A la pàgina http://auditoria15m.org/ podeu trobar informació visual dell grup del 15M que està integrat dins la campanya general. I on si us animeu, també hi podeu participar.

Salut!

Esdeveniment de FB: http://www.facebook.com/events/333587779998754/