dimecres, 17 d’abril del 2013

Feliç l'home que, allunyat dels negocis, ...


En diversos moments de la història de la humanitat, els de la nostra espècie hem fugit de realitat. La capacitat d'ensopegar diverses vegades amb la mateixa pedra i la tendència a actuar negativament en el nostre entorn ens han portat a molts a la recerca de móns paral·lels. La vida urbana, que, des de l'arribada de l'escriptura i de les lleis, s'esdevé com la coneixem a hores d'ara ha estat sempre un model de concentració desequilibrat i tendent a la desmesura. Així els esforços de filòsofs, urbanistes i demagogs en trobar solucions a les conductes humanes més depredadores i poc coherents als principis tradicionals de la supervivència de l'espècie.  No obstant això, individualment o de manera col·lectiva hem fugit de la nostra pròpia barbàrie, hem cercat un racó de pau espiritual que ens pugui donar una pausa a tantes dosis d'absurditat. Aquesta, sovint, ha estat una opció poc entesa i mal vista: el racionalista sempre ha volgut donar-li un sentit a allò que és difícil de defensar. Tanmateix en la reraguarda de la ciutat, en la part fosca, sempre han crescut models d'aïllament voluntari asocial. La religió també s'ha afanyat a tallar el camí dels anacoretes, centralitzant en la ciutat la versió canònica dels seus dogmes.
Quins han estat doncs aquests models de fugida? En tenim molts i diversos. En el plànol individual: el monjo, el misantrop, el viatger, el pagès, el captaire, el savi, el boig, l'artista. En el plànol col·lectiu: els televidents, els jugadors de jocs audiovisuals, els internautes. Segur que en tots dos àmbits en podríeu trobar més exemples. No és ara, en aquesta primera reflexió al voltant d'aquesta actitud social, el moment de discernir els límits i els perfils de cadascun d'aquests models. El que sí és la meva intenció és situar en aquesta actitud al rol del pagès. Sé que molts pensareu que l'anterior enumeració potser és imprecisa o un punt provocadora. Hem d'admetre que la funció i la motivació inicial d'un pagès no el podia situar entre els companys de viatge que li hem proporcionat aquí: no era en origen un fugitiu de la ciutat.  Si pensem, però, en les diferents onades que posteriorment els han portat a la ciutat, crec que sí que arribareu a coincidir amb mi en que molts dels seus fills o dels seus conciutadans han reocupat els camps abandonats, de diverses maneres, amb un tarannà nou: comparteixen els valors i els sentiments dels seus avantpassats, però tornen a la terra carregats d'un valor afegit de marginalitat que els alinea entre els fugitius d'aquest post. Quan interpreten amb la resta de la seva comunitat allò que han decidit ara ser, conscient o inconscientment, recorren a idees de qüestionen els esquemes urbans, posen en dubte la continuïtat del model de consum de creixement sostingut, manifesten esgotament de la vida de la ciutat, reflexionen sobre la justícia de la societat actual pel que fa al repartiment de recursos, de béns i d'aliments.  Avui dia, siguin de tradició antiga o de nova planta, els petits pagesos, quan tornen o romanen als camps amb gegantins esforços, esdevenen un model alternatiu per a l'estructura socioeconòmica actual: la seva fugida és probablement beneficiosa per a ells a mateixos, però, alhora, és l'"ocupació" ideològica d'un espai que la ciutat porta ja unes dècades reservant a la indústria agropecuària, amb uns models de gestió sostenibles i justos.

En moments del passat, homes i dones de la ciutat han fugit al camp, amb conductes bucòlicament descrites per molts poetes. Qui sap si ara acabaran sent motiu o tema d'alguna composició contemporània ... El que sí que hem de fer es defensar-los de totes les maneres possibles i més en aquesta setmana de la lluita camperola. Ja ho deia Horaci:

"Beatus ille qui procul negotiis, ..."

divendres, 12 d’abril del 2013

Caffé sospesso o com pagar rondes a desconeguts

- La següent, la pago jo!!!

Quantes vegades hem dit això, en un rampell de felicitat? quan són bones les notícies i volem fer partícips, als que més estimem, de la nostra alegria, compartint algun aliment, beguda o licor animós. Ens agrada compartir bons moments i els mediterranis en som molt de celebrar-ho amb tresors culinaris i begudes espirituoses. Però també hi ha un altre moment en el que volem compartir els aliments: quan les coses van maldades.

"Un plat calent mai s'ha de negar" era una lletania de la meva padrina i no és pas específic de la meva família, és un sentit comú, comú entre totes les cultures. Fins i tot en aquelles que viuen en condicions més extremes, a la ment em venen tuaregs o inuits, el socórrer al desvalgut de la sed i la fam és un instint universal, que no perdrem mai els humans pel fet de ser-ho.

Això sí, a cada banda s'adapta als nous temps i a les noves situacions. I em refereixo a la notícia que vaig llegir fa poc ¿Hay algun café para mi? un gest espontani, com pagar el cafè d'un desconegut o desconeguda, que ho necessiti, s'estén com la pólvora per simple i agraït.

No estic d'acord amb l'empostissat de: blogs, d'adhesions, de pòsters o que ara una do humà i generós es transformi (per la immersió idiomàtica economicista) en ONG d'acció humanitària perquè ja, grans marques han ficat la pota amb esperit de venta i desdibuixant el sentit cast de l'acció; però sí faig èmfasi de la simplicitat i humilitat en que podem fer entre tots i totes que aquest malpas sigui més suau.

Senzillesa, generositat, confiança.... anem per bon camí.