La bici d'en Mas

Totes les paraules són denses, profundes. Sumades, ens porten a abismes de significats impredibles. Se'ns giren en contra i recorden allò que hem dit en el passat.

És allò que passa als que estan acostumats a conduir vehicles a motor i opinen sobre la conveniència dels desplaçaments sostenibles. S'esdevé a qui es desplaça en cotxes de gama alta i ha de conviure amb vianants en zones de velocitat reduïda o en moments puntuals d'alta afluència de persones caminant. Alguns, fins i tot, portats per xofers, només conceben la mobilitat amb un aparcament privat en l'inici i en el final del seu recorregut. El motor ha canviat el món. Ha mogut milions de persones i de mercaderies; ha estat un dels artefactes humans més perjudicials per al medi ambient. És símbol de creixement, de progrés, d'un model de vida que fomenta l'activitat lluny del propi entorn, la rapidesa en els desplaçaments per benefici de la productivitat, la despesa energètica en detriment de l'activitat física, i l'elogi de la perfecció tecnològica com a indicador d'estatus social.

I així, els nostres polítics arriben a ser més semblants als goril·les que als herois fonamentals, amb etogrames que prioritzen assolir la seva primacia dins del grup per sobre d'aconseguir un guiatge que permeti al grup assolir autèntic benestar tribal. I ensopeguen amb les seves pròpies paraules ... En plena Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura xoquen contra les fal·làcies que van construint al llarg de la seva legislatura. Construeixen èpiques sobre metàfores de la realitat, que, ben llegides, denoten una ideologia personal que no sempre coincideix amb la ideologia poĺítica. 

[Darrera sessió del Ple del Parlament de Catalunya, 26 de setembre]

Joan Puigcercós, pujat en un cotxe (de gama i cilindrada alta, segur), ha destrossat la feina de centenars de projectes de seguretat vial i de mobilitat sostenible, tot recomanant de prémer l'accelerador de manera constant, encara que lentament, en mig d'una munió de persones, per tal de fer-los entendre que s'han d'apartar. Més curiosa és encara la seva representació si pensem que realment aquells a qui el cotxe aparta són els nacionalistes espanyols que neguen el nacionalisme català: el conductor a motor, doncs, s'enfronta als vianants que li neguen el pas i els percep com a contrincants.

Artur Mas, en canvi, sembla mostrar una major sensibilitat envers a la conducció i a la mobilitat. Si la gent a peu, en abundància, no deixa passar el nostre vehicle, cal baixar-se'n i canviar-lo. El President proposa, doncs, d'agafar-en un de més petit i adaptable a les zones compartides amb vianants: la bicicleta. Quin lideratge ! Quina virtut en protegir el medi ambient ! Una bicicleta per assolir una fita històrica: deixem una estructura d'estat complexa (el vehicle a motor) per conformar-nos amb una estructura regional més simple (la bicicleta), que també ens portarà una autonomia més digna que l'actual.  Al menys, amb ella, salva els vianants que altres haguessin atropellat; però, amb ella, vol deixar entreveure una categoria de transport inferior, una estructura administrativa que no arriba a la independència. I mentrestant, el seus consellers d'Interior, i de Territori i Sostenibilitat, van gestionant amb arguments de dubtosa objectivitat els efectes de la primacia del motor en les vies ràpides d'accés a la capital, des que van legislar la fi de la limitació d'accedir a la ciutat a 80 km/h o a velocitats inferiors.

Quedem-nos, però, amb el miratge d'un Mas en bicicleta pedalant vers la independència. Potser hauria d'haver dit:

"en moments excepcionals, ..." mitjans de transport excepcionals