El perfil del consumidor ecológico

Recientemente, el Ministerio de Medio Ambiente junto a la consultoría GFK y la empresa FOCO, han publicado el estudio 'Caracterización de la tipología y perfil sociodemográfico del consumidor de alimentos ecológicos en España'.

http://bit.ly/s1tYXr

El brogit de l'intel·lecte

Encara recordo frases que el meu pare em llegia de fragments de Les aventures de Tom Sawyer. En elles, la sensació de llibertat, de saviesa fora de la ciutat, d'aventura en estat pur era immensa. Jo el vaig llegir després; devorar seria més apropiat. Ara penso: com restituir aquesta lectura tan complaent entre adolescents i joves? Francament, ho veig difícil. Com explicar a les generacions audiovisuals el munt d'imatges i sensacions que resten guardades en lloc del cervell, però vingudes de la lletra i no de la pantalla ? Sense dubte, no és possible. Ells gaudeixen de capacitats, ben ensinistrades, en la lectura de la imatge, però em sembla que no saben llegir entre línies. I no només importa el missatge, és fonamental la qualitat artística del mitjà. No és el mateix una imatge de Passolini o un documental ben fotografiat i muntat, que Spielberg o un magazzine de dissabte a la nit. I és que rellegint en Samuel Langhorne (alias "Mark Twain"), retrobes un escriptor de sang, un compositor de naixement. En Llucià de Samosata o en Montaigne s'estarien orgullosos si alcessin el cap ! El satíric és potser qui pensa millor el món: desmunta la realitat, li busca aquella peça que no sona bé, descobreix que potser la màquina sencera és defectuosa, i ens mostra que allò que sacralitzàvem no mereix res més que motiu d'una bona rialla. Així ens deixa estabornits o sorpresos d'ésser més intel·ligents del que el món ens considera, quan notem que allò ja ho havíem pensat nosaltres. Crema els camins del coneixement acadèmic, per demostrar-nos que on hi hagi un bon observador hi haurà un bon pensament, encara que s'hagi d'aixecar de moltes ensopegades en el camí del raonament.

Molts d'ells no tenen gaire formació d'escola. La seva espurna literària sorgeix de dins seu, dels inescrutables camins del cervell, de l'estímul directe del món, del saber tradicional, de l'oralitat. La Viquipèdia ens deixa caure, com qui no vol la cosa, l'argument d'en Foner sobre el pensament únic de l'escola capitalista, en relació  amb manera de formar-se d'en Twain:

(...)  va autoeducar-se visitant biblioteques públiques a les tardes, trobant-hi fonts d'informació més variades que en una escola convencional.

La seva feina de pilot de vaixell al Mississipí fou un camp de pràctiques per al reconeixement dels fenomens naturals al voltant del riu i de la etologia de la seva pròpia espècie, sense menysprear aquella immensa màquina que guiava, símbol de progrés, fita de la tecnologia. Inquietuds nascudes de les emocions de la vida real, trasbals racional a partir de la més pura curiositat: aquestes són, doncs, les eines de l'aprenentatge. Va viatjar més i va portar entre mans altres feines: tot en la mateixa línia. És una demostració més que aprendre és més discere (aprendre) que disciplina (esforç que fa el deixeble per aprendre), i que l'aprenentatge real necessita de l'observació, de la pràctica, de la vida. Tot plegat pot ser motiu per reflexionar un altra dia sobre el que avui pot generar emoció i curiositat en el procés d'aprendre.

176 anys han passat des que va néixer aquest crític tan eclèctic, aquest pensador no professional, que va poder dir allò que pensava per no estar en els cercles de la intel·lectualitat del moment. Un desil·lusionat de la política i de les nacions, un escèptic proactiu, un home vital que, tot i dubtar i repensar, no cau en l'immobilisme. La seva biografia és plena d'avatars i de dol per la pèrdua successiva de persones properes. Ell, en certa manera, és un resilient. Les seves reflexions socials, espargides entre personatges i accions literaris diversos, esdevenen diàfanes sentències per a la nostra actualitat:

"Cada vez que se encuentre usted del lado de la mayoría, es tiempo de hacer una pausa y reflexionar." 

"El banquero es un señor que nos presta el paraguas cuando hace sol y nos lo exige cuando empieza a llover." 

Crisi del capitalisme o crisi de capitalisme?

La situació econòmica a què ens enfrontem ens ha posat a tots d’acord en una pregunta: què cal fer? Però no trobarem la resposta a aquesta pregunta si abans no responem una de prèvia: A què ens enfrontem exactament? La qüestió és fonamental. Abans de decidir un tractament, cal identificar la malaltia.
Per tant, és això una crisi més en el capitalisme... o és el capitalisme mateix qui està en crisi? Estem davant, com diuen alguns, d’una de les típiques crisis cícliques del sistema capitalista? O bé, com diuen d’altres, estem assistint a un esgotament del mateix i, per tant, al començament de la seva fi?
No es tracta, evidentment, d’una controvèrsia lingüística; però si hem de entendre'ns uns i altres, cal que hi posem atenció, en les paraules. Perquè, tot i que sonen molt semblants quan els diem, els sintagmes “crisi del capitalisme” i “crisi de capitalisme” anomenen realitats absolutament diferents. La primera suposa que s'està produint un canvi de paradigma. La segona suposa que el paradigma vigent no només no està canviant sinó que és més fort que mai.
Si tenim clar què volem dir haurem de distingir i precisar significats. Si no ho fem segurament voldrà dir que no sabem que volem dir exactament

La crisi del deute

Què?, Quant?, Qui?, Com?, On?, Per (a) què? 

Fa uns anys es va començar a parlar de la “crisi”. Uns deien que n’hi havia i d’altres que no. Li van posar molts sinònims diferents. Ara ja podem estar tranquils: els mitjans de comunicació ens informen dia a dia sobre la “crisi del deute” de la qual ens som protagonistes destacats. Però també rebem informacions contradictòries: les principals multinacionals i entitats financeres del país –i de l’estranger!- estan tenint beneficis.

Aleshores, sí hi ha diners, per què estem en crisi? És un tema feixuc i jo sóc una filòloga àvida en saber més sobre economia que intentarà explicar-vos-ho utilitzant 6 qüestions el què, qui, com, on, quant i per (a) què del deute. 

QUÈ?

Els estats, és a dir tots nosaltres –el govern i les persones- acumulem un deute amb els bancs d’aquí (deute intern) i amb els bancs de fora (deute extern). Cal remarcar la diferència entre deute i dèficit¹. Són conceptes diferents i s’han utilitzat per fer-nos arribar un discurs fals.

QUANT?

Una part del deute l’ha generada el dèficit de les administracions; en el cas d’Espanya és un 16% del total del deute. Tota la resta és privat.

El deute espanyol intern és d’un 400% del PIB. Per pagar-lo hauríem doncs de treballar tots durant 4 anys sense gastar res per poder retornar-lo.

Estem al llindar del què ens demana el Pacte de l’Euro i és un dels països més sanejats pel que fa al deute públic.

QUI?

Els Bancs Centrals (BC) són entitats privades i no poden comprar deute als seus propis estats. Aquest fet és aparentment contradictori i poc conegut, però així ho regulen els seus estatuts.

Per comprar deute han de recórrer al mercat secundari, en definitiva, a un a un altre banc que ja l’ha comprada i, per tant, especula amb el cost del deute segons el moment. Cada cop que sentim dir a les notícies que el Banc Central Europeu (BCE) ha comprat deute de tal o tal país hem d’entendre que l’està comprant probablement molt per sobre del seu valor. Aquesta compra no allibera al país de pagar aquest deute, només se suposa que són accions per tranquil·litzar els mercats, una mena bèsties omnipresents però sense una materialització física clara que són absolutament insaciables i no responen a cap lògica tret de la d’incrementar els seus beneficis.

COM?

Un exemple de l’especulació amb el cas de Grècia: 6 mesos abans de la crisi, El BCE deixa diners als bancs europeus (francesos i alemanys, sobretot) a un 0,25% i ells al seu torn, els deixaven a l’estat grec a un interès del 0,35% (i un termini de 3 mesos). Aquest mateix estiu, aquests mateixos bancs els estaven fent préstecs amb el mateix termini a un 4% d’interès.

Però també hi altres maneres d’incrementar els beneficis: convertint el deute privat en públic. Hi ha diverses maneres, però podem tornar-nos a fixar en els grecs i el seu darrer rescat: s’han acordat mesures d’ajustament a canvi que els bancs europeus condonin (perdonin) la meitat del deute grec. Aparentment sembla una bona idea per sortir de la crisi: no pagar una part del deute. Però cal sentir la segona part d’aquesta mesura: els estats han de recapitalitzar els bancs que condonen el deute perquè recuperin les pèrdues per condonar el deute grec. Per tant ni guanyen els grecs perquè tot i això continuen retallant, ni guanyem nosaltres perquè tornem a injectar diners a la banca que passen de ser deute privat a públic. L’ajuda europea a Grècia consisteix, doncs, a donar-li crèdit perquè pagui el deute als bancs francesos i alemanys i que apliqui un pla d’austeritat.

ON?

El deute extern mundial és bàsicament del 1r món. Els països no desenvolupats (incloent-hi Rússia i Xina) només acumulen un 1% del deute mundial i són els que tenen recursos naturals. És, doncs una crisi dels països desenvolupats que no tenen recursos i que han acumulat un deute il·legítim, que no correspon als ciutadans. Es calcula un 80% dels diners del món no existeixen i s’han generat amb l’especulació. Està clar, doncs, que NO es podem tornar. 

PER (A) QUÈ?

Tot això ha arribat a aquest punt perquè ens hem acomodat i amansat amb l’estat del benestar, ens hem acostumat a què moltes comoditats que van començar a ser un extra, ara es viuen com una necessitat. Cal que la societat prengui consciència de quina mena de crisi vivim, s’informi i es mobilitzi. Per això ha nascut una iniciativa per a dur una campanya per a auditar el deute amb l’objectiu d’analitzar el deute espanyol; establir quina part del deute és legítima o legal i quina no ho és; i donar les eines a la població perquè pugui entendre-la i actuar. És una campanya estatal que compta a diverses ciutats amb grups de gent de diverses organitzacions (cooperatives, CADTM, ODG, Seminari Taifa...) i moviments socials (15M, DRY...) amb moltes ganes, molta energia i molta empenta.

No hem de pagar un deute que no és nostre. La por al decreixement, si no es paga el deute o si sortim de l’euro o d’Europa, no ens deixa veure el que realment ens hauria de fer por: les polítiques d’ajustaments només portaran més decreixement, més dificultats per pagar el deute, més rescats, més ajustaments... i entrarem en una espiral de la qual serà molt difícil sortir. I tot això que passa no és nou, hem de començar a mirar cap als països del Sud. La nostra crisi ha estat la seva durant anys. Cal una abolició del deute del Nord i del Sud per recuperar el sentit comú en l’economia.

Sònia Farré

¹El dèficit és la diferència entre ingressos (els impostos que paguem) i les despeses (allò que invertim en sanitat, educació o prestacions socials, per exemple). El dèficit pot ser una mesura per a superar èpoques de crisi que tots els governs utilitzen per revifar l’economia. Pot ser cíclic (és aquell que es genera en èpoques de crisi com aquesta: hi ha més atur, hi ha menys ingressos i cal invertir en prestacions per tal que es garanteixin els drets mínims i que no es freni el consum) o estructural (És el que es genera de crear infraestructures que serveixen per generar llocs de treball). 

La ruta del comprador responsable- Artículo

“Lo único que quiero es comprar mermelada de cerezas” dice Emma a sus dos hijos impacientes que corren por la pequeña tienda. El supermercado hubiera sido una opción más económica, pero Emma cree que sus pequeñas decisiones de compra importan para la salud de su familia, la de su entorno y tal vez más allá.
Toma un frasco de mermelada ecológica procedente del otro lado de la península. Con la otra mano, coge un bote de mermelada de producción local pero con fecha de caducidad a unos meses vista. ¿Con cuál se queda?

Por Gonzalo de Castro y Carla Pacual Roig.

Publicado en Revista Intervida Nº 41. www.intervida.org

La ruta del comprador responsablehttp://static.slidesharecdn.com/swf/doc_player.swf?doc=compradorresponsableri41-110412031457-phpapp01&stripped_title=la-ruta-del-comprador-responsable&userName=gonzalodecastro

On són els nostres?

Va passar en març, però avui, amb la intervenció econòmica d'Itàlia, és més actual que mai.

Es representava l'òpera de Verdi, Nabucco, al Teatre de Roma a mans del gran Ricardo Muti, recent Príncep d'Astúries. Nabucco és el cant dels jueus oprimits a Babilònia i té una especial rellevància pels italians al tercer acte quan es canta Va pensiero, on els hebreus deixen que la seva ànima voli a l'enyorada terra ja que els seus cossos són presoners d'un destí fatal; pels italians és un cant de independència i identitat.

Però aquest cop, mentre el coro cantava, el silenci explosionà a la sala. Una tensió fervorosa i indescriptible amarà els cossos i eriçà la pell. En acabar l'auditori explotà en un llarg i sorollós aplaudiment que interrompé l'òpera i alguns reclamaren un bis, el coro amagava l'emoció continguda. El Sr. Muti per segon cop a la seva vida, es girà al públic, entre ells al pallasso Berlusconi, i acceptà el bis, no tan per la perfecció amb que s'havia representat, sino perquè ell també pensava, que si seguien retallant la cultura d'aquella manera, aviat la seva pàtria també seria "bella e perduta". Tots esclataren en un fort aplaudiment i fins i tot el coro, que fins aquell moment havia mantingut l'escena, s'aixecà recolzant el discurs. Muti fent un joc de paraules amb el seu llinatge demanà que els muts parlessin als sords i cantassin tots junts el Va pensiero a tempo.

I es tornà a produir aquella remor de cossos vibrant per veritable empenta intangible, mentre els programes de l'òpera volaven sobre els caps de la platea. 

Aquest és, per a mi, el millor exemple per demostrar com la cultura, l'idioma, els símbols d'identitat, la saviesa i civilització d'una societat pot desbordar i avergonyir l'estultícia dels nostres dirigents, posant-los davant un mirall perquè es demanin a qui i com ens representen.

I tot seguit em demano, on son els nostres? On són els "Ricardos Mutis" de la meva societat? On són aquells  erudits i erudites i intel·lectuals del meu país que amb el seu discurs vesteixen d'orgull el meu poble? On són aquelles veus valentes i gallardes que presenten batalla amb la raó i la dignitat de pensament de qui se sap proper a la veritat? On són els nostres?

Giuseppe Verdi - Va pensiero de Nabucco- bis Ricardo Muti 2011

L'ECONOMIA NO ÉS UNA CIÈNCIA

Un any al voltant de 1684. Segons va explicar al seu biògraf, una poma cau sobre el cap d’Isaac Newton, l’home (entre d’altres) que va revolucionar la ciència …acaba de rebre l’últim toc d’inspiració per acabar de formular la Llei de la gravitació universal o Llei de la gravetat. Finals d'octubre de l’any 2011. En una cimera de caps de govern europeus es decideix fer una quitació o condonació del 50% del deute de la República de Grècia (que havia anat augmentant exponencialment durant els anys anteriors). Els préstecs són majoritàriament de banc alemanys i francesos. Aquest 50% de deute serà assumit pels estats europeus recapitalitzant (amb diner públic, s’entén) els bancs “afectats”. L’endemà de la cimera el locutor i director d’un programa de ràdio que acostuma a tractar aquests temes convida un expert en economia que intenta explicar l’audiència la situació del deute grec. Però enlloc de respostes l'oient continua tenint infinitat de preguntes que òbviament l'expert en economia no (es) farà perquè ara això no toca. Perquè quan el preu oficial del diner a Europa està al voltant de l’1% un estat sobirà com Grècia rep préstcs al 7 ó 8%? Per què aquests préstecs provenen de bancs privats i no públics? per què no existeixen banc públics? d’on han obtingut aquests bancs els diners que deprés presten? com els han generat? com es genera (avui) el diner? què és el diner ?...El que és fonamental (i urgent) entendre és que, siguin quines siguin les respostes a aquestes preguntes, qualsevol dels escenaris possibles serà fruit, per definició, d’una o múltiples decisions humanes. I això, que dit així por semblar una bertranada, és important per entendre que existeixen (per definició) alternatives a l'actual statu quo financer. Només cal prendre altres decisions. El sistema monetari i financer actual no és un poma que cau atreta o impulsada per la força inexorable de la gravetat, no és una tempesta de pluja que ens dóna la natura i que expliquem mitjançant la relació entre la condensació de l’aigua, la pressió atmosfèrica, la temperatura i la radiació solar, no és, en definitiva, un fenomen natural que ens ve donat i sobre el qual només poguem, a posteriori, donar una explicació (científica o no) sobre les causes però no intervenir en la seva generació o en el seu comportament. El sistema financer és, doncs, i ens repetim, producte de decisions humanes concretes (si voleu, molt complexes donat que vivim en societats complexes, però decisions humanes al cap i a la fi). Obvi, doncs, preguntar-se de bon començament si aquestes decisions podrien ser unes altres de diferents i quin tipus de sistema financer en resultaria.

Avui per dinar... carn clonada

Què me'n diríeu si un dia a casa us conviden a taula amb aquesta frase?

Als Estats Units fa molts anys que es comercialitzen animals clonats i descendents de clonats per a l'alimentació. A Europa no es permet la clonació més que per a finalitats científiques, com porcs amb cors preparats per al trasplantament a humans. És més vàlida la clonació si és per curar persones? el trasplantament no és excusa per clonar individus dissenyats a les nostres necessitats? menjaríeu carn clonada? i la de dues vedelles nascudes bessones?

"Filete clónico", és un documental de producció alemanya que compara aquestes dues visions de la clonació que es mantenen als dos continents. Començant amb les extravagàncies dels extrems, poc a poc va apropant situacions fins que els darrers minuts són sorpresius i colpidors.

I és que potser la carn clonada és més aprop del que no us penseu.

Filete clónico. (AVÍS: el documental es trobarà actiu durant la propera setmana).

Programa Latituds: Som energia

Per si algú es va perdre la xerrada de la Cooperativa Som Energia a Sant Joan Despí, el proper dimecres 2 de novembre a les 23.30h al Canal 33 s’emet al programa Latituds un reportatge sobre aquesta cooperativa.

A més de la informació bàsica el reportatge presenta exemples de gent que n'és productora i diferents projectes que duen a terme.
La programació prevista per televisió és la següent:

• Dimecres 2 de novembre, a les 23.30 al Canal 33
• Dijous 4, a les 17.00, al Canal 33
• Diumenge 6 a les 15.30 al Canal 3-24

Si no voleu esperar més, ja el podeu veure a través d’internet.

Chernobyl. 25 años después

I seguim amb l'energia, però aquest cop mirem a la memòria.

El 26 d'abril de 1986 es va produir un dels desastres més importants de la història de l'energia nuclear, i, de l'ecologia, gosaria a dir. Em refereixo a l'explosió de la central nuclear de Chernobyl a la ciutat de Pripyat.

Encara avui a pesar de tots els estudis científics, mèdics i ambientals no es coneix exactament les conseqüències d'aquell cataclisme si bé els més valents s'atreveixen a afirmar que només en la salud mundial es pot parlar d'un abans i un després de l'accident.

Santiago Camacho, escriptor especialitzat en ficar la ploma i l'ull en etapes obscures de la història recent, acaba de publicar el llibre Chernobyl, 25 años después. Una crònica crua i paorosa del seu viatge al centre de l'infern i és que així descriu ell el sarcòfag de la central nuclear: "en las puertas se podría  colocar la inscripción que Dante puso en su infierno: Abandonad toda esperanza aquellos que entreis aquí"

El llibre consta de dues parts; en la primera comença amb un valuós recorregut per la història de l'energia nuclear, valuós perquè avui en dia hi ha poca documentació pública que ens desvetlli quins experiments s'han fet fins a aconseguir un enginy tan perillós com una central nuclear. Segueix amb la descripció pormenoritzada dels esdeveniments de la catàstrofe i l'aparició d'uns nous tipus d'herois: els bombers que apagaren el foc, conscients de que apagaven també les seves vides; i els liquidadors, persones que enganades o coaccionades construïren el sarcòfag d'una durada de només 30 anys.

La segona part, donant un respir, comenta els motius de la visita a la ciutat, el procediments per poder passejar per la zona i la posterior redacció del llibre. Poc a poc l'escrit va ofegant amb la descripció de l'horror que es troba i com viuen els habitants de la zona, fins a culminar amb la terrorífica imatge del sarcòfag del reactor 4.

Recomanam aquest llibre, no ja per a la memòria recent, i ens referim a Fukushima, si no per sospesar si és de rebut mantenir i construir noves centrals amb les conseqüències reals d'un drama que tot just acaba de començar, - només han passat 25 anys i ja s'han fet públics  els problemes de finançament de la construcció del segon sarcòfag-. I recargolant el cargol, una reflexió més profunda és contestar qué fem els ciutadans per qué els nostres governs arribin a la conclusió de que val la pena seguir construint aquestes bombes de rellotgeria?

Si no teniu temps i voleu conèixer millor l'autor vos convidam a escoltar una entrevista feta a RNE 3. Programa: Carne Cruda. La huella de Chernobyl.

El corredor mediterrani i el tren

La viquipèdia ens informa breument sobre la història d'aquest lloc de pas tan proper a nosaltres:

"El Corredor coincideix en gran part amb l'antiga Via Augusta, un eix creat durant l'època romana per facilitar el moviment dels seus excèrcits però també de conectar els ports romans, com Tarraco, entre ells. Durant les Guerres Púniques (219 aC) Anníbal recorregué aquest eix per arribar a Roma. Amb la Reconquesta, les tropes de Jaume I arriben a València a través d'aquest mateix camí. És doncs un eix molt històric que ha tingut un paper decisiu al desenvolupament cultural, econòmic i polític dels territoris relacionats"

La política radial i centralista del nostre estat explica la situació actual i recent d'aquest eix. El tren, que ara sembla que rebrà una empenta per part de la gestió europea, presenta una situació vergonyosa. Una línia ferroviària en un pas prioritari com aquest que encara no disgrega els trens de mercaderies dels trens de passatgers. Un tram, entre Vandellós i Tarragona, que presenta una sola via. Un pas de trens de mercaderies inferiors als 750 m. Un servei de viatgers que, tot i millorar en els darrers 10 anys, es veu frenat per les deficiències esmentades. Un tren d'alta velocitat, que no hi pot circular encara, per la lentitud en la construcció del tram final Girona-França, i que resulta una versió de transport molt qüestionable, pel volum petit de passatgers que pot suportar, en comparació amb serveis ferroviaris convencionals d'alta freqüència i gran abast, que poden absorbir un nombre de viatgers molt més elevat. Un estat, en què el transport de mercaderies en tren només abarca el 3 % del total de productes desplaçats, en comparació amb el 10 % d'altres països europeus. L'autopista, prioritària en les darreres dècades, ha protagonitzat el debat sovint amb la seva condició de via de pagament; amb una autovia paral·lela, recent, que cobreix el servei gratuït de desplaçament de vehicles a motor, en trams molt petits.

La voluntat del govern comunitari europeu per reforçar vies com aquesta és, sense dubte, un posicionament propi d'una gestió deslocalitzada de la producció, que vetlla per un model econòmic que només es preocupa de la productivitat, sense atendre les capacitats i les necessitats de cada zona, sense contemplar les possibilitat de generar polítiques d'autoabastiment, d'autonomia local i d'autogestió. Els grans nodes econòmics fan anar i venir els productes d'un lloc a l'altre de Europa, d'un lloc a l'altre del món. Ara bé, la tendència del govern de Brusel·les a reduir els transports de mercaderies per carretera i a reforçar el model ferroviari, respon, com a mínim, a una intenció de sostenibiltat dins del marc productiu esmentat. Sembla que la tradició ferroviària de la Europa del Nord, nascuda d'una Revolució Industrial completa i forta, arriba a Espanya. El desenvolupament dels mitjans de transport a Espanya ha deixat el corredor del Mediterrani sempre per al final; els projectes actuals de Madrid contemplaven diverses alternatives a aquest eix. Ja veure'm com acaba aquest impuls renovat!

En qualsevol cas, les dades d'eficiència energètica i de sostenibilitat d'aquest mitjà de transport són prou conegudes: energia elèctrica menys contaminant; estratègies que fomenten un consum eficient d'aquesta energia (enginys tècnics que recuperen l'energia perduda, criteris de conducció); energia de procedència renovable (un 21 % en el cas de RENFE); un transport públic i col·lectiu, despesa energètica compartida i reducció dels emissors de CO2 en desplaçaments de vehicles a motor; reducció de les emissions acústiques; menor ocupació d'espai, en podeer concentrar més viatgers o mercaderies que els vehicles a motor; reducció de la sinistralitat i millora de la circulació en general, en evitar els embussos de vies com autopistes, autovies i rondes.

Epigenètica. De quina manera l'alimentació altera els nostres gens

Tots tenim un material genètic que ens defineix. Aquest material s'expressa en el nostre cos, en coses tan simples com el color dels ulls, o complicades com el  funcionament del metabolisme.

Així, ens escudem darrera d'aquest determinisme per no canviar res del nostre modus vivendi. Però l'epigenètica, una branca d'estudi de la genètica, està demostrant que l'ambient, els hàbits, l'alimentació i fins i tot  les situacions que passen mares en estat de gestació, poden provocar canvis en l'expressió d'aquests gens, és a dir, no canvis de material genètic si no de l'expressió d'un determinat gen o un altre. Això s'ha pogut demostrar gràcies als bessons; persones amb idèntic material genètic que presenten disparitats degudes exclusivament a hàbits diferents.

El passat dissabte (15/09/2011) al programa televisiu La noche temática, es va emetre: Epigenética: como la alimentación altera nuestros genes; un documental sobre les conclusions d'aquests estudis. Fàcil i planer, és altament recomanable per entendre millor i amb ciència, com tot allò que fem ens afecta a nosaltres i a les generacions futures.

Epigenética: como la alimentación altera nuestros genes (AVÍS: el documental es trobarà actiu durant els propers quinze dies).

Les condicions climàtiques i la disposició dels edificis

Cal edificar tenint en compte la latitud i l'orientació del lloc on ens trobem: no és el mateix construir a Espanya que a Egipte. La distància respecte al sol és determinant. La relació inclinada entre el Sol i la Terra motiva zones de la terra molt afectades per l'energia solar; d'altres, molt allunyades; i d'altre, intermèdies. Els edificis, doncs, han de tenir una orientació basada en la seva posició terrestre i en el clima. En països del nord, els edificis han de ser abovedats i tancats, orientats al sud; en països del sud, els edificis seran oberts, orientats a tramuntana. 


Pel que fa a les habitacions, tenen algunes particularitats, segons la seva finalitat i la conveniència de la seva orientació. Els menjadors d'hivern i les sales de bany és bo que siguin orientats vers a ponent: cal aprofitar bé la llum del vespre. El sol, en pondre's, il·lumina directament i produeix una calor tèbia. Els dormitoris i les habitacions de lectura i estudi s'han d'orientar cap a l'est: necessiten la llum de l'alba. Els llibres, així, es conserven millor; les biblioteques orientades envers al sud o a l'oest pateixen més l'efecte de la humitat, la qual cosa comporta l'aparició d'arnes i floridures en els volums. Els menjadors de primavera i tardor si s'orienten a llevant mantenen una temperatura agradable, exposats directament a la llum de l'inici del dia. Els menjadors d'estiu que mirin al nord, al punt oposat al curs del sol, no seran tan calorosos. Les sales destinades a la pintura i a l'artesania s'orientaran cap al nord, amb llum constant i uniforme, de manera que els colors mantinguin les seves propietats inalterables.


Pel que fa a les cases de camp, l'orientació d'alguns espais resulta específica. Els pagesos coincideixen que els  estables de bous mirin a l'est, perquè molta claror i escalfor calma els animals; és bo disposar la cuina dels treballadors al seu costat, per aquest motiu. És habitual que l'almàssera es disposi al costat de la cuina per facilitar l'elaboració de l'oli; el celler, també, però en un lloc oposat al sol, per evitar el seu reescalfament i, per tant, un vi tèrbol i sense força.  El celler d'oli, en canvi, s'orienta a sud: amb la temperatura que s'assoleix l'oli no es congelarà. Els graners, en posició elevada, han de mirar al nord, cap a tramuntana o mestral, evitant escalfors innecessàries; amb altres orientacions, els insectes apareixeran en el blat. Els estables en general han d'estar calents però no al costat del foc: els cavalls, per exemple, si el veuen es fan agressius. Té avantatges col·locar els pessebres lluny de la cuina, en llocs oberts i orientats a l'est: els animals creixen millor.


La il·luminació al camp no representa un problema, perquè no hi ha parets de cases veïnes que molestin. A ciutat, en canvi, les parets de les altres cases i l'estretor d'alguns carrers dificulten la seva existència. Recomanem obertures en les parets en les parts més altes i en els sostres, si és necessari, de manera que es pugui veure el cel: aquest factor assegurarà la claror que busquem. Intentem que arribi a passadissos, escales i rampes, on es molt necessària per ser llocs de pas.

Segur que Vitrubi, fa 2000 anys, no patia per la factura de la llum ni dubtava de la procedència de l'energia que consumia. Els seus consells, però, ens plantejaven construccions ecosostenibles: alguns han esdevingut poc operatius; la majoria -pensem- continuarien essent vàlids en qualsevol edifici que volgués estalviar energia.

Quanta energia consumim a casa???

Què gasta més, l'assecador de cabell o la manta elèctrica?? i l'aspiradora?? gasta més que el forn? Ja sabem quan gasten els nostres electrodomèstics? En principi ho hauríem de saber amb les factures que ens arriben cada dos mesos, però realment què significa això de consumir 17.000watts?

Seguint amb la temàtica aquests dies de parlar d'energia, afegim aquesta pàgina interactiva per saber exactament el total que fem a casa. Home appliance energy use

Malgrat es troba en anglès, és intuïtiu. Al gràfic hem de triar els electrodomèstics que tenim a casa i canviar les especificacions (quan hi aparegui una estrelleta groguenca al costat). Abaix, emmarcat en vermell, apareixerà el resultat que pot ser en watts, dólars o l'equivalent a galons de benzina (no és possible canviar a unitats europees).

Els resultats poden ser esfereïdors. I en qualsevol cas ajuda a comparar i replantejar-se la necessitat de tenir a casa un obre-llaunes elèctric o una màquina de fer crispetes.

15O. Perquè la depressió també és un arma de destrucció massiva

No és cap novetat. Tots estem més o manco igual. A tots ens ronda una tristesa i melancolia interna llunyana però continua. A tots intensa o subtilment, la resignació i desídia ens balla. Aixecar-se cada matí suposa per a molts, un gran esforç; les condicions laborals s'endureixen pels qui tenen fortuna de tenir-ne i als qui no, arrosseguen una culpabilitat i depressió. Tenim la sensació que hem deixat de ser persones per ser nombres a estadístiques i que el nostre valor depèn d'allò que estem disposats a consumir.

Però aquesta aflicció, que cala cada cop més dins el moll de l'os, és part del procés. Maslow ho va deixar clar, només quan les nostres necessitats bàsiques estiguin exhaurides desitjarem més altes expectatives de qualitat de vida. Si no hi tenim res que posar al plat, si no tenim treball per calçar els nostres fills i a la joventut i la vellesa se'ls hi arrufa el futur, qui es rebel·larà per retalls de sanitat, educació o cultura. Vet aquí el motiu pel qual els mitjans de comunicació han perdut el costum de donar bones notícies, els polítics parlen en negre i l'ambient enrarit i ofegador es densifica i ens incrusta al sofà allunyant-nos del món.

Per això vaig a la manifestació del 15 d'Octubre. Vaig a despullar-me d'aquesta depressió que m'habitlla. Vaig a oblidar preocupacions imposades, pors fictícies i obligacions estúpides. Vaig a cridar, a fer renou i a rojolar les galtes. Vaig a ocupar, a caminar i a repetir els lemes. Vaig a ballar, a protestar i acusar culpables. Vaig a somriure, a aplaudir fins a fartar-me'n. Vaig a recórrer, a encoratjar i animar els altres.

Vaig a sacsejar-me aquesta depressió que també és un arma de destrucció massiva.

Parlem d'energia a Sant Joan Despí i al blog

Tots tenim una companyia elèctrica que subministra energia a les nostres llars. Però quina proporció d'aquesta energia prové de fonts renovables? Probablement si ho demaneu a les vostres companyies no podran donar-vos una resposta plausible i convincent.

Catalunya ja disposa d'una cooperativa productora d'energia de fonts 100% renovables que també la injecta a la xarxa elèctrica. 

L'Associació de veins de l'Eixample i l'Esplet convida aquesta cooperativa, Som Energia a una xerrada informativa:

Quan? 21 Octubre a les 19 h

On? Foment cultural i artístic. c/ Major, 54 planta baixa 

Com arribar-hi? Renfe C4, Bus 78, L46, L52, L77, L79 i TRAM (parada Bon Viatge).

I com que l'energia és molt més que un canvi de facturació, els propers dies al blog anirem donant voltes a aquesta temàtica.

Esteu tots convidats a participar!!

La fam és evitable

Ja de petita em recordaven que al món hi ha gent que passa gana, quan la rebeldia feia que deixés el plat ple. En fer-me gran, el reclam es convertí en l'anhel de millorar el món, com demanar aigua potable.

Ara n'Esther Vivas em fa veure que tots tenim el poder de fer-ho realitat: La fam al món és evitable, i tot depèn de nosaltres.

El hambre se podría evitar con otra política. Esther Vivas

Responsabilitat social corporativa recíproca

WWF recibe un premio de BBVA en la categoría "Actuaciones en Conservación de la Biodiversidad en España 2010"

Rebre aquestes noticies a primera hora del matí la veritat és que animen el dia. Hi ha una espècie en perill d'extinció a Espanya, l'investigador/ora, i se'ls cuida ni que sigui amb premis... Però aquest cop el titular no m'ha fet el mateix efecte.

En aquests moments de convulsió civil i terror econòmic-mundial tots i cada un dels paradigmes són avaluats de manera pormenoritzada i aquest és un dels que em propòs a analitzar.

Tots sabem qué és la responsabilitat social corporativa o empresarial, potser no ho sabem definir molt bé, però sabem qué significa; donar valor a l'empresa o entitat més enllà de l'econòmic integrant-se en el teixit social i ambiental de l'entorn. També sabem que, aquest principi lloable, s'ha manipulat, gràcies al màrqueting i serveix per rentar la cara d'opinions públiques adverses o stakeholders (anglicisme confusiu per parlar de grups de pressió de tota la vida).

Aquesta responsabilitat social fa que BBVA doni un premi a WWF. Amb la perspectiva actual, potser aquests seran els únics premis, entre d'altres motius, perquè a excepció de les entitats bancàries ningú es pot permetre el luxe de donar guardons Però si tenim en compte que aquest banc és, a dia d'avui, el responsable de desnonaments salvatges a tot l'estat, que és de les poques entitats bancàries espanyoles que ha obtingut beneficis a pesar de la crisis i que ha pujat una mitjana del 15% tots els serveis que presta, la cosa s'embruta; si a més consideram que ha donat crèdits i finançaments a empreses armamentístiques, entre elles productores de bombes raïm o nuclears, el que veim en realitat és com Ponç Pilat es renta les mans.

No pos en dubte la professionalitat dels científics que estan darrera dels projectes d'investigació, però és hora que organismes com WWF tinguin també la seva Responsabilitat Social Corporativa i exigeixin coherència a qui els dona premis.

20N Libre participacion

Més informació compartida

Aquesta és, companys i companyes, la nova web que albergarà totes aquelles referències i informacions que ens ajudin a entendre el món. Ha de ser plural, ha de ser altaveu de totes les UCs. A través d'ella, compartirem entre nosaltres i amb la resta de lectors aquells temes que ens interessen i ens inquieten.

Penjeu aquí, clicant dalt a la dreta "Nova entrada", allò que vulgueu compartir. Dies després ho endreçarem i ho posarem en una de les seccions.