Mentides i supèrbies

Espanya surt molt ben parada i recuperada dels ajustaments que la Troika va obligar / Les retallades continuaran i els impostos pujaran a les Comunitats Autònomes ...

L'aire que respirem és el primer element cancerigen en la llista de factors que produeixen aquesta malaltia / Però hem de respirar molt i molt contaminat per emmalaltir ...

L'aigua del Llobregat, tot i la seva potabilització, conté elements cancerígens / El seu consum, però, és apte per a la salut ...

La vacunació estén el seu abast i és necessària / L'empresa farmacèutica amaga els seus greus efectes secundaris i negocia campanyes amb estats corruptes en l'àmbit de la sanitat ...

Catalunya se'n lliura d'Eurovegas / Barcelona desenvolupa la seva capacitat portuària i potencia l'arribada de gegantins creuers d'alta capacitat contaminant ...

Escoles i ONGs s'emplenen de recursos sobre el treball digne / El món abaixa el cap davant dels milions d'esclaus moderns que encara avui existeixen ...

La Llei Catalana d'Educació planteja principis de gestió per a l'escola pública, propis de l'empresa privada / Catalunya blasma la LOMCE pel seu atac al català, no per la seva similitud privatitzadora ...

Rigau vetlla per les Altes Capacitats de l'Alumnat / La Generalitat prepara la eliminació del servei d'EAP (Atenció Psicològica) per als instituts ...

Tot i això seguirem lluitant per la justícia i la igualtat ...

Què val un gra de sorra??

Me'n recordo que fa dos anys em vaig fer la mateixa pregunta, quan trescant per internet vaig trobar la notícia que a Tenerife la ciutadania s'havia aixecat perquè portaven del Sàhara sorra per reblir les platges de l'illa.

En aquell moment em venien reflexions sobre el cost econòmic i ecològic de dur una matèria petitíssima des del Mediterrani amb la única funció de que extrangers fessin la seva pròpia oda al sol.

Quan he vist aquest reportatge he pogut lligar tots els pensaments i tancar el cicle d'una matèria que ha esdevingut recurs en el sentit econòmic i a més ara és indispensable. La guerra de la sorra, és un documental emés per TV3 amb data de caducitat (es pot veure fins l'onze d'octubre) on s'exposa com n'és d'important aquesta diminuta partícula per la nostra societat industrialitzada. Les xifres de tones, compra i especulació maregen comparades amb les de petroli i el cost ecològic s'ha externalitzat completament, fins que el recurs comença a escassejar. Us ho podeu imaginar?

Encara recordo les classes de geomorfologia, on el professor proveït d'una gran lupa ens ensenyava a més geologia, zoologia i evolució a través d'aquelles minúscules partícules acompanyades d'esquelets i bocins de tot el regne vital. En acabar, cada dia, com una lletania repetia allò de que l'arena era el principi i final de totes les coses... i tenia tanta raó...

Història d'una croqueta

Aquella resta de pollastre començava a piular dins de la nevera. Els cigrons que havia preparat la mare havien guanyat la partida en un moment de pressa. Diversos pots amagaven la cuixa de l'animal en un racó. La visita d'en Joan, per sorpresa, l'havia humiliat davant d'un arròs xinès a domicili. Els dubtes de la seva data d'arribada el feien més semblant a un immigrant sense papers que a un aliment digne de ser consumit. Vaig trucar el meu nas: estava congestionat però em va prometre que en pocs minuts arribaria disposat a treballar. Molt professional, es neteja els conductes amb un mocador i posà mans a la feina: snif, snif, ... No tirava enrere, no ! El meu apèndix resistia aquella olor: eureka ! La fase de ferum encara no s'havia activat, el procés de fortor quedava lluny. El tècnic, però, em va fer entendre que calia  una acció ràpida. Mmm ... Un arròs: potser ... però em mancava una mica de brou; a més, ara no hi havia comensals a casa; no tenia cap sentit. Un caldo ràpid: sí ! em semblava una bona idea, però amb això no solucionava cap apat: només preparava una base per a un altre; buff ... ! Uns canalons: jajajaja ! com em venen de gust, però són una feinada; canvia de pensament que ja salives massa ...! Unes croquetes: sí ! ja està: una solució perfecta; aquesta cuixa em donarà per a dos menjars dels meus tres comensals de cada dia; i a més, la petita avui té excursió.

Pensar, dubtar, assegurar, cuinar, preparar, conservar, valorar, preveure, ordenar, recordar, aprendre, netejar, educar, acostumar, estimar ... quantes accions i fases pot haver en la història d'una croqueta. Una bona solució tradicional de qualsevol cuina del país per combatre el malbaratament alimentari. Un esforç molts cops titànic per lluitar contra els processos d'alimentació industrialitzats, contra els hàbits quotidians que imposen els règims laborals deshumanitzats i deslocalitzats, contra modes i estereotips gastronòmics, i contra models d'agrupació familiar no autònoms i no sostenibles. És la croqueta un model de decreixement ?

Deixant banda de la nostra protagonista, què podem promoure en el nostre entorn social per difondre valors i eines que serveixin per combatre el malbaratament alimentari ? Organitzeu tallers o un receptari de cuina de reaprofitament (www.reciclatalacuina.cat); reviseu junts els hàbits de consum, les tècniques de compra i els mètodes de conservació, o organitzeu un apat popular amb les restes de les neveres  dels membres de la vostra comunitat (www.nollencemnimica.wordpress.com); porteu aquell aliment que no surt del vostre rebost pel motiu que sigui a campanyes de recollida d'aliments reutilitzables (www.bancdelsaliments.org); prepareu una campanya per buscar restes de menjar de comerços de la vostra zona que us permetin de fer un menjar compartit en un lloc públic (http://freegan.info/); endú-te'n el menjar que t'ha sobrat en un local de restauració i exigeix el teu recipient per poder-lo acabar a casa (http://fr.wikipedia.org/wiki/Doggy_bag); difongueu models de restaurants sostenibles i alternatius (restaurant per kilo, http://riotimesonline.com/brazil-news/rio-entertainment/rios-por-kilo-restaurant-phenomenon/; restaurant de ració equilibrada, www.lipor.pt). Penseu-ne !

Que tingueu bon Dia del Medi Ambient !

El futur, un judici de fe

- Silenci!! silenci a la sala!!! o la desallotjo!!! - i amb cops forts de maceta, intentava apaivagar el rumor de fons del públic congregat al judici. Al jutge, senyor Món, no li agradaven els judicis de porta oberta, i menys aquests.
- Senyora acusada, li prego que s'abstengui de fer opinions sobre aquest tribunal i s'atengui a respondre a les preguntes de la seva advocada i del fiscal. Li recordo, per segon cop, que podria ser acusada de desacatament. - El jutge es recol·locava les ulleres mentre recordava la inherent imprudència de la joventut.

L'advocada defensora, una mica corpresa de les últimes paraules, intentava reconduir la conversa, la veritat és que la seva client, no era precisament dòcil.

- Senyoreta Ciutadania Espanyola, així dons, el motiu de l'aprovació d'aquesta modificació de la llei de Costes és per la situació de precarietat que està vivint.
- Sí, si. Com ja he dit abans, es tracta de reactivar-me, i necessito construir edificis a tocar del mar i augmentar el meu turisme. El més important per a mi és tenir feina i no passar gana i el litoral és una bona font d'ingressos.
- Gràcies. No tinc cap més pregunta. Endavant Senyor Fiscal.

El senyor Cicles Planetaris no havia aixecat els ulls del seu quadern en tot el judici, fins i tot, desprès de les últimes declaracions polèmiques. Un posat seriós i majestàtic donava un aire respectuós i a la vegada agressiu. En posar-se dret, s'havia de fer un esforç perquè als assistents no els badés la boca.

- El litoral és una bona font d'ingressos... mmm... Senyoreta Ciutadania Espanyola, coneix vostè el canvi climàtic?
- Alguna cosa em sona, sí senyor.
- Li sona? Ens podria concretar en què li sona?
- Bé es veu que augmenta la temperatura global del món.
- i?
- Bé, no està comprovat realment, però pugen les temperatures, varien els climes i les estacions, i coses d'aquestes.
- A què es refereix, quan diu "no està comprovat"?
- La comunitat científica humana no ha donat informes concloents. No ens ho creiem vaja!! - un nou rumor a la sala, fa picar la maceta del jutge.
- i què els cal per poder creure's aquest procés planetari amb una durada de milions d'anys?
- Miri, jo realment no arribaré a encabir el total d'aquests milions d'anys. Per quan sigui evident, si ho és, jo probablement seré morta.
- I qui morirà en aquest procés, els rics o els pobres?
- Protesto! La meva client no és pas un individu bipolar!
- Protesta acceptada - respon el jutge, intrigat per saber com s'ho faria el fiscal, per refer-li aquesta pregunta.
- i mentre es fa evident aquest procés? quina responsabilitat assumeix sobre els efectes que li pot provocar?
- quins efectes? de què parla? De la hipotètica pujada del nivell dels oceans? d'inundacions futuristes? de tifons i caps de fibló que apareixeran per art de màgia? d'això sempre n'hi ha hagut en mínimes conseqüències!!! Les estadístiques són clares, les probabilitats són ínfimes. Jo necessito diners ara! necessito treballar ara!! i el litoral és un lloc fàcil i ràpid per aconseguir-ho. No em serveix potenciar arts antigues de pesca o evitar contaminacions, el litoral és un recurs que puc usar com em plagui! I si mor algú pel camí, no és responsabilitat meva, és part del cicle, no? a més si hi ha desastres naturals en treuré més beneficis reconstruint els desastres. No em sento responsable del que un cicle planetari pugui provocar, això és cosa vostra!

- Silenci!! silenci a la sala!!! - i la maceta ni s'escolta entre l'escàndol. El fiscal, espera a que torni el silenci i pugui acabar la seva intervenció.
- Les estadístiques, senyoreta Ciutadania Espanyola, mesuren el passat, i nosaltres en aquest judici, parlem del futur. I és molt trist que essent una Ciutadania no cregui en el futur. No tinc cap més pregunta.
- S'acaba la vista oral. Els informes ja són en poder d'aquest tribunal. El judici queda vist per a sentència. El veredicte en el proper mil·lenni. Es tanca la sessió.

I el darrer cop de maceta tanca un judici clau per aquesta ciutadania i per a la humanitat sencera.

"Nuestra costa va a pasar a ser la cosa nostra" via Rebelión

Feliç l'home que, allunyat dels negocis, ...

En diversos moments de la història de la humanitat, els de la nostra espècie hem fugit de realitat. La capacitat d'ensopegar diverses vegades amb la mateixa pedra i la tendència a actuar negativament en el nostre entorn ens han portat a molts a la recerca de móns paral·lels. La vida urbana, que, des de l'arribada de l'escriptura i de les lleis, s'esdevé com la coneixem a hores d'ara ha estat sempre un model de concentració desequilibrat i tendent a la desmesura. Així els esforços de filòsofs, urbanistes i demagogs en trobar solucions a les conductes humanes més depredadores i poc coherents als principis tradicionals de la supervivència de l'espècie.  No obstant això, individualment o de manera col·lectiva hem fugit de la nostra pròpia barbàrie, hem cercat un racó de pau espiritual que ens pugui donar una pausa a tantes dosis d'absurditat. Aquesta, sovint, ha estat una opció poc entesa i mal vista: el racionalista sempre ha volgut donar-li un sentit a allò que és difícil de defensar. Tanmateix en la reraguarda de la ciutat, en la part fosca, sempre han crescut models d'aïllament voluntari asocial. La religió també s'ha afanyat a tallar el camí dels anacoretes, centralitzant en la ciutat la versió canònica dels seus dogmes.

Quins han estat doncs aquests models de fugida? En tenim molts i diversos. En el plànol individual: el monjo, el misantrop, el viatger, el pagès, el captaire, el savi, el boig, l'artista. En el plànol col·lectiu: els televidents, els jugadors de jocs audiovisuals, els internautes. Segur que en tots dos àmbits en podríeu trobar més exemples. No és ara, en aquesta primera reflexió al voltant d'aquesta actitud social, el moment de discernir els límits i els perfils de cadascun d'aquests models. El que sí és la meva intenció és situar en aquesta actitud al rol del pagès. Sé que molts pensareu que l'anterior enumeració potser és imprecisa o un punt provocadora. Hem d'admetre que la funció i la motivació inicial d'un pagès no el podia situar entre els companys de viatge que li hem proporcionat aquí: no era en origen un fugitiu de la ciutat.  Si pensem, però, en les diferents onades que posteriorment els han portat a la ciutat, crec que sí que arribareu a coincidir amb mi en que molts dels seus fills o dels seus conciutadans han reocupat els camps abandonats, de diverses maneres, amb un tarannà nou: comparteixen els valors i els sentiments dels seus avantpassats, però tornen a la terra carregats d'un valor afegit de marginalitat que els alinea entre els fugitius d'aquest post. Quan interpreten amb la resta de la seva comunitat allò que han decidit ara ser, conscient o inconscientment, recorren a idees de qüestionen els esquemes urbans, posen en dubte la continuïtat del model de consum de creixement sostingut, manifesten esgotament de la vida de la ciutat, reflexionen sobre la justícia de la societat actual pel que fa al repartiment de recursos, de béns i d'aliments.  Avui dia, siguin de tradició antiga o de nova planta, els petits pagesos, quan tornen o romanen als camps amb gegantins esforços, esdevenen un model alternatiu per a l'estructura socioeconòmica actual: la seva fugida és probablement beneficiosa per a ells a mateixos, però, alhora, és l'"ocupació" ideològica d'un espai que la ciutat porta ja unes dècades reservant a la indústria agropecuària, amb uns models de gestió sostenibles i justos.

En moments del passat, homes i dones de la ciutat han fugit al camp, amb conductes bucòlicament descrites per molts poetes. Qui sap si ara acabaran sent motiu o tema d'alguna composició contemporània ... El que sí que hem de fer es defensar-los de totes les maneres possibles i més en aquesta setmana de la lluita camperola. Ja ho deia Horaci:

"Beatus ille qui procul negotiis, ..."

Caffé sospesso o com pagar rondes a desconeguts

- La següent, la pago jo!!!

Quantes vegades hem dit això, en un rampell de felicitat? quan són bones les notícies i volem fer partícips, als que més estimem, de la nostra alegria, compartint algun aliment, beguda o licor animós. Ens agrada compartir bons moments i els mediterranis en som molt de celebrar-ho amb tresors culinaris i begudes espirituoses. Però també hi ha un altre moment en el que volem compartir els aliments: quan les coses van maldades.

"Un plat calent mai s'ha de negar" era una lletania de la meva padrina i no és pas específic de la meva família, és un sentit comú, comú entre totes les cultures. Fins i tot en aquelles que viuen en condicions més extremes, a la ment em venen tuaregs o inuits, el socórrer al desvalgut de la sed i la fam és un instint universal, que no perdrem mai els humans pel fet de ser-ho.

Això sí, a cada banda s'adapta als nous temps i a les noves situacions. I em refereixo a la notícia que vaig llegir fa poc ¿Hay algun café para mi? un gest espontani, com pagar el cafè d'un desconegut o desconeguda, que ho necessiti, s'estén com la pólvora per simple i agraït.

No estic d'acord amb l'empostissat de: blogs, d'adhesions, de pòsters o que ara una do humà i generós es transformi (per la immersió idiomàtica economicista) en ONG d'acció humanitària perquè ja, grans marques han ficat la pota amb esperit de venta i desdibuixant el sentit cast de l'acció; però sí faig èmfasi de la simplicitat i humilitat en que podem fer entre tots i totes que aquest malpas sigui més suau.

Senzillesa, generositat, confiança.... anem per bon camí.

El 15M ha fracassat... o no?

No recordo exactament els motius, però si les emocions i sentiments d'aquells dies. De sobte era al carrer cercant respostes; cercant cares que cerquessin respostes. Varen ser dies convulsos, plens de paraules, rabia, tristor, esperança, vòmits d'emocions, efervescència d'ànim.

I ens treieren de les places, dels pobles, dels carrers i dels espais. Motius? tans com persones; a vegades el mal temps, la lentitud, la incomoditat als poders fàctics, la desidia i l'esforç per una sola passa.

És d'estultícia pensar que amb l'ocupació rebel i espontània d'ànimes inconformistes durant un preludi estiuenc, canviarien dècades d'opressió anestèsica i de desentumiment intelectual. El millor ingredient d'un brou és el temps i la paciència.

Fa un temps, en El genoll de  l'avi, vaig expressar que escoltava un rumrum de rebel·lió a racons típicament ciutadans i per mi el moviment stop-desnonaments és la viva prova de que això acaba de començar. M'acusareu d'ingènua positivista o de melangiosa recalcitrant, però no podreu deixar de reconèixer que si els jutges han fet aquesta consulta al Tribunal Europeu és perquè el poble renega, protesta i remena molt més enllà de consciències. Què podriem exigir més? i tant! però abans del 15M esperàveu aquesta resposta per part de l'ens política i judicial??

El 15M ha fracassat, si no ens desprenem de la inmediatesa inherent que atribuïm a les solucions, però si posau ulls a l'horitzó... això tot just acaba de començar.

ESGLESIA I DEUTECRACIA

Si alguna cosa té l’Església Catòlica és que no fa res perquè sí. Mai no fa res a la babalà. Allò que en castellà diríem “no da puntada sin hilo”.

Veiem un exemple, potser agafat pels pèls o potser no.

Quan era petit vaig aprendre el parenostre. No l’escriuré tot però començava així: “Padre Nuestro que estás en los cielos, santificado sea tu nombre, venga a nosotros tu reino […]”.

I en un moment donat deia “[…] y perdónanos nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores […]”.

No sé si esteu al cas de les novetats de l’Església però heu de saber que l'any 1987 (quan ja me l'havia après !) es va modificar el text i la Congregació per al Culte Diví va promulgar una versió unificada de la llengua espanyola, i ara hem de resar “[…] y perdona nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden […]”, després de més de 1.600 anys de la Vulgata, on ja es parlava de debita i debitoribus.

Diuen que vivim en una deutecràcia. Alguns fan començar aquest nou període històric l'any 1989 amb la caigua del mur de Berlin, però jo el faria començar un parell d'anys abans , amb la Perestroika i la modificació del pare nostre. Bé, res de nou, per tant; l'Església, com sempre, fent costat els poderosos.

CONTAMINACIO

Farem cas a Perenquén Soleado i plantarem una idea.

Des del final de la dècada dels 90 i durant la primera dècada dels 2000 les més altes instàncies de l'Estat van prohibir tota una sèrie de partits polítics, candidatures d'electors, associacions culturals, diaris i revistes concretament en una regió del nord d'Espanya. L'argument estrella era que estaven "contaminats" (sic). Ningú pot set condemnat pel mateix (suposat) delicte però haver-ho estat amb anterioritat va ser suficient per "contaminar" altres persones amb les quals es pogués compartir un projecte, ja fos polític, cultural o periodístic.

Donat el mar de corrupció en què estem immersos proposo, doncs, el següent: prohibir tot partit polític, fundació o empresa (i els succedanis que els puguéssin seguir) que tingui (o hagi tingut fa mil anys) alguna persona imputada o condemnada per corrupció.

Dic jo que aquí hi ha contaminació per dècades.

Au, ja està.

REFERENDUM

Ho vaig sentir ahir i efectivament és veritat.
He entrat a la pàgina web del DRAE (Diccionario de la Real Academia de la lengua Española) i he comprovat que han canviat la definició de la paraula referèndum (la negreta és meva).

Abans:
referéndum.(Del lat. referendum, gerundivo de referre).1. m. Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo.2. m. Despacho en que un agente diplomático pide a su Gobierno nuevas instrucciones sobre algún punto importante.
…………………………………………………………………………………………..
Després:
referéndum.(Del lat. referendum, gerundivo de referre).1. m. Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.2. m. Despacho en que un agente diplomático pide a su Gobierno nuevas instrucciones sobre algún punto importante.

Hem de pensar que ja ho va deixar escrit Antonio de Nebrija (al 1492 ! )  al pròleg de la seva Gramática de la lengua castellana, allò de:

Cuando bien comigo pienso mui esclarecida Reina y pongo delante los ojos el antigüedad de todas las cosas que para nuestra recordación e memoria quedaron escriptas, una cosa hallo y saco por conclusión mui cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio, y de tal manera lo siguió.

Però no ens enganyéssim ! Els nostres Nebrijas llagoters (que en tenim) de les nostres reines Isabels (que també en tenim) farien (faran ?) el mateix !...Ai mare ! Me'n vaig de pet a consultar el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans !

Fermin