Feliç l'home que, allunyat dels negocis, ...

En diversos moments de la història de la humanitat, els de la nostra espècie hem fugit de realitat. La capacitat d'ensopegar diverses vegades amb la mateixa pedra i la tendència a actuar negativament en el nostre entorn ens han portat a molts a la recerca de móns paral·lels. La vida urbana, que, des de l'arribada de l'escriptura i de les lleis, s'esdevé com la coneixem a hores d'ara ha estat sempre un model de concentració desequilibrat i tendent a la desmesura. Així els esforços de filòsofs, urbanistes i demagogs en trobar solucions a les conductes humanes més depredadores i poc coherents als principis tradicionals de la supervivència de l'espècie.  No obstant això, individualment o de manera col·lectiva hem fugit de la nostra pròpia barbàrie, hem cercat un racó de pau espiritual que ens pugui donar una pausa a tantes dosis d'absurditat. Aquesta, sovint, ha estat una opció poc entesa i mal vista: el racionalista sempre ha volgut donar-li un sentit a allò que és difícil de defensar. Tanmateix en la reraguarda de la ciutat, en la part fosca, sempre han crescut models d'aïllament voluntari asocial. La religió també s'ha afanyat a tallar el camí dels anacoretes, centralitzant en la ciutat la versió canònica dels seus dogmes.

Quins han estat doncs aquests models de fugida? En tenim molts i diversos. En el plànol individual: el monjo, el misantrop, el viatger, el pagès, el captaire, el savi, el boig, l'artista. En el plànol col·lectiu: els televidents, els jugadors de jocs audiovisuals, els internautes. Segur que en tots dos àmbits en podríeu trobar més exemples. No és ara, en aquesta primera reflexió al voltant d'aquesta actitud social, el moment de discernir els límits i els perfils de cadascun d'aquests models. El que sí és la meva intenció és situar en aquesta actitud al rol del pagès. Sé que molts pensareu que l'anterior enumeració potser és imprecisa o un punt provocadora. Hem d'admetre que la funció i la motivació inicial d'un pagès no el podia situar entre els companys de viatge que li hem proporcionat aquí: no era en origen un fugitiu de la ciutat.  Si pensem, però, en les diferents onades que posteriorment els han portat a la ciutat, crec que sí que arribareu a coincidir amb mi en que molts dels seus fills o dels seus conciutadans han reocupat els camps abandonats, de diverses maneres, amb un tarannà nou: comparteixen els valors i els sentiments dels seus avantpassats, però tornen a la terra carregats d'un valor afegit de marginalitat que els alinea entre els fugitius d'aquest post. Quan interpreten amb la resta de la seva comunitat allò que han decidit ara ser, conscient o inconscientment, recorren a idees de qüestionen els esquemes urbans, posen en dubte la continuïtat del model de consum de creixement sostingut, manifesten esgotament de la vida de la ciutat, reflexionen sobre la justícia de la societat actual pel que fa al repartiment de recursos, de béns i d'aliments.  Avui dia, siguin de tradició antiga o de nova planta, els petits pagesos, quan tornen o romanen als camps amb gegantins esforços, esdevenen un model alternatiu per a l'estructura socioeconòmica actual: la seva fugida és probablement beneficiosa per a ells a mateixos, però, alhora, és l'"ocupació" ideològica d'un espai que la ciutat porta ja unes dècades reservant a la indústria agropecuària, amb uns models de gestió sostenibles i justos.

En moments del passat, homes i dones de la ciutat han fugit al camp, amb conductes bucòlicament descrites per molts poetes. Qui sap si ara acabaran sent motiu o tema d'alguna composició contemporània ... El que sí que hem de fer es defensar-los de totes les maneres possibles i més en aquesta setmana de la lluita camperola. Ja ho deia Horaci:

"Beatus ille qui procul negotiis, ..."