Crisi del capitalisme o crisi de capitalisme?

La situació econòmica a què ens enfrontem ens ha posat a tots d’acord en una pregunta: què cal fer? Però no trobarem la resposta a aquesta pregunta si abans no responem una de prèvia: A què ens enfrontem exactament? La qüestió és fonamental. Abans de decidir un tractament, cal identificar la malaltia.
Per tant, és això una crisi més en el capitalisme... o és el capitalisme mateix qui està en crisi? Estem davant, com diuen alguns, d’una de les típiques crisis cícliques del sistema capitalista? O bé, com diuen d’altres, estem assistint a un esgotament del mateix i, per tant, al començament de la seva fi?
No es tracta, evidentment, d’una controvèrsia lingüística; però si hem de entendre'ns uns i altres, cal que hi posem atenció, en les paraules. Perquè, tot i que sonen molt semblants quan els diem, els sintagmes “crisi del capitalisme” i “crisi de capitalisme” anomenen realitats absolutament diferents. La primera suposa que s'està produint un canvi de paradigma. La segona suposa que el paradigma vigent no només no està canviant sinó que és més fort que mai.
Si tenim clar què volem dir haurem de distingir i precisar significats. Si no ho fem segurament voldrà dir que no sabem que volem dir exactament

La crisi del deute

Què?, Quant?, Qui?, Com?, On?, Per (a) què? 

Fa uns anys es va començar a parlar de la “crisi”. Uns deien que n’hi havia i d’altres que no. Li van posar molts sinònims diferents. Ara ja podem estar tranquils: els mitjans de comunicació ens informen dia a dia sobre la “crisi del deute” de la qual ens som protagonistes destacats. Però també rebem informacions contradictòries: les principals multinacionals i entitats financeres del país –i de l’estranger!- estan tenint beneficis.

Aleshores, sí hi ha diners, per què estem en crisi? És un tema feixuc i jo sóc una filòloga àvida en saber més sobre economia que intentarà explicar-vos-ho utilitzant 6 qüestions el què, qui, com, on, quant i per (a) què del deute. 

QUÈ?

Els estats, és a dir tots nosaltres –el govern i les persones- acumulem un deute amb els bancs d’aquí (deute intern) i amb els bancs de fora (deute extern). Cal remarcar la diferència entre deute i dèficit¹. Són conceptes diferents i s’han utilitzat per fer-nos arribar un discurs fals.

QUANT?

Una part del deute l’ha generada el dèficit de les administracions; en el cas d’Espanya és un 16% del total del deute. Tota la resta és privat.

El deute espanyol intern és d’un 400% del PIB. Per pagar-lo hauríem doncs de treballar tots durant 4 anys sense gastar res per poder retornar-lo.

Estem al llindar del què ens demana el Pacte de l’Euro i és un dels països més sanejats pel que fa al deute públic.

QUI?

Els Bancs Centrals (BC) són entitats privades i no poden comprar deute als seus propis estats. Aquest fet és aparentment contradictori i poc conegut, però així ho regulen els seus estatuts.

Per comprar deute han de recórrer al mercat secundari, en definitiva, a un a un altre banc que ja l’ha comprada i, per tant, especula amb el cost del deute segons el moment. Cada cop que sentim dir a les notícies que el Banc Central Europeu (BCE) ha comprat deute de tal o tal país hem d’entendre que l’està comprant probablement molt per sobre del seu valor. Aquesta compra no allibera al país de pagar aquest deute, només se suposa que són accions per tranquil·litzar els mercats, una mena bèsties omnipresents però sense una materialització física clara que són absolutament insaciables i no responen a cap lògica tret de la d’incrementar els seus beneficis.

COM?

Un exemple de l’especulació amb el cas de Grècia: 6 mesos abans de la crisi, El BCE deixa diners als bancs europeus (francesos i alemanys, sobretot) a un 0,25% i ells al seu torn, els deixaven a l’estat grec a un interès del 0,35% (i un termini de 3 mesos). Aquest mateix estiu, aquests mateixos bancs els estaven fent préstecs amb el mateix termini a un 4% d’interès.

Però també hi altres maneres d’incrementar els beneficis: convertint el deute privat en públic. Hi ha diverses maneres, però podem tornar-nos a fixar en els grecs i el seu darrer rescat: s’han acordat mesures d’ajustament a canvi que els bancs europeus condonin (perdonin) la meitat del deute grec. Aparentment sembla una bona idea per sortir de la crisi: no pagar una part del deute. Però cal sentir la segona part d’aquesta mesura: els estats han de recapitalitzar els bancs que condonen el deute perquè recuperin les pèrdues per condonar el deute grec. Per tant ni guanyen els grecs perquè tot i això continuen retallant, ni guanyem nosaltres perquè tornem a injectar diners a la banca que passen de ser deute privat a públic. L’ajuda europea a Grècia consisteix, doncs, a donar-li crèdit perquè pagui el deute als bancs francesos i alemanys i que apliqui un pla d’austeritat.

ON?

El deute extern mundial és bàsicament del 1r món. Els països no desenvolupats (incloent-hi Rússia i Xina) només acumulen un 1% del deute mundial i són els que tenen recursos naturals. És, doncs una crisi dels països desenvolupats que no tenen recursos i que han acumulat un deute il·legítim, que no correspon als ciutadans. Es calcula un 80% dels diners del món no existeixen i s’han generat amb l’especulació. Està clar, doncs, que NO es podem tornar. 

PER (A) QUÈ?

Tot això ha arribat a aquest punt perquè ens hem acomodat i amansat amb l’estat del benestar, ens hem acostumat a què moltes comoditats que van començar a ser un extra, ara es viuen com una necessitat. Cal que la societat prengui consciència de quina mena de crisi vivim, s’informi i es mobilitzi. Per això ha nascut una iniciativa per a dur una campanya per a auditar el deute amb l’objectiu d’analitzar el deute espanyol; establir quina part del deute és legítima o legal i quina no ho és; i donar les eines a la població perquè pugui entendre-la i actuar. És una campanya estatal que compta a diverses ciutats amb grups de gent de diverses organitzacions (cooperatives, CADTM, ODG, Seminari Taifa...) i moviments socials (15M, DRY...) amb moltes ganes, molta energia i molta empenta.

No hem de pagar un deute que no és nostre. La por al decreixement, si no es paga el deute o si sortim de l’euro o d’Europa, no ens deixa veure el que realment ens hauria de fer por: les polítiques d’ajustaments només portaran més decreixement, més dificultats per pagar el deute, més rescats, més ajustaments... i entrarem en una espiral de la qual serà molt difícil sortir. I tot això que passa no és nou, hem de començar a mirar cap als països del Sud. La nostra crisi ha estat la seva durant anys. Cal una abolició del deute del Nord i del Sud per recuperar el sentit comú en l’economia.

Sònia Farré

¹El dèficit és la diferència entre ingressos (els impostos que paguem) i les despeses (allò que invertim en sanitat, educació o prestacions socials, per exemple). El dèficit pot ser una mesura per a superar èpoques de crisi que tots els governs utilitzen per revifar l’economia. Pot ser cíclic (és aquell que es genera en èpoques de crisi com aquesta: hi ha més atur, hi ha menys ingressos i cal invertir en prestacions per tal que es garanteixin els drets mínims i que no es freni el consum) o estructural (És el que es genera de crear infraestructures que serveixen per generar llocs de treball). 

La ruta del comprador responsable- Artículo

“Lo único que quiero es comprar mermelada de cerezas” dice Emma a sus dos hijos impacientes que corren por la pequeña tienda. El supermercado hubiera sido una opción más económica, pero Emma cree que sus pequeñas decisiones de compra importan para la salud de su familia, la de su entorno y tal vez más allá.
Toma un frasco de mermelada ecológica procedente del otro lado de la península. Con la otra mano, coge un bote de mermelada de producción local pero con fecha de caducidad a unos meses vista. ¿Con cuál se queda?

Por Gonzalo de Castro y Carla Pacual Roig.

Publicado en Revista Intervida Nº 41. www.intervida.org

La ruta del comprador responsablehttp://static.slidesharecdn.com/swf/doc_player.swf?doc=compradorresponsableri41-110412031457-phpapp01&stripped_title=la-ruta-del-comprador-responsable&userName=gonzalodecastro

On són els nostres?

Va passar en març, però avui, amb la intervenció econòmica d'Itàlia, és més actual que mai.

Es representava l'òpera de Verdi, Nabucco, al Teatre de Roma a mans del gran Ricardo Muti, recent Príncep d'Astúries. Nabucco és el cant dels jueus oprimits a Babilònia i té una especial rellevància pels italians al tercer acte quan es canta Va pensiero, on els hebreus deixen que la seva ànima voli a l'enyorada terra ja que els seus cossos són presoners d'un destí fatal; pels italians és un cant de independència i identitat.

Però aquest cop, mentre el coro cantava, el silenci explosionà a la sala. Una tensió fervorosa i indescriptible amarà els cossos i eriçà la pell. En acabar l'auditori explotà en un llarg i sorollós aplaudiment que interrompé l'òpera i alguns reclamaren un bis, el coro amagava l'emoció continguda. El Sr. Muti per segon cop a la seva vida, es girà al públic, entre ells al pallasso Berlusconi, i acceptà el bis, no tan per la perfecció amb que s'havia representat, sino perquè ell també pensava, que si seguien retallant la cultura d'aquella manera, aviat la seva pàtria també seria "bella e perduta". Tots esclataren en un fort aplaudiment i fins i tot el coro, que fins aquell moment havia mantingut l'escena, s'aixecà recolzant el discurs. Muti fent un joc de paraules amb el seu llinatge demanà que els muts parlessin als sords i cantassin tots junts el Va pensiero a tempo.

I es tornà a produir aquella remor de cossos vibrant per veritable empenta intangible, mentre els programes de l'òpera volaven sobre els caps de la platea. 

Aquest és, per a mi, el millor exemple per demostrar com la cultura, l'idioma, els símbols d'identitat, la saviesa i civilització d'una societat pot desbordar i avergonyir l'estultícia dels nostres dirigents, posant-los davant un mirall perquè es demanin a qui i com ens representen.

I tot seguit em demano, on son els nostres? On són els "Ricardos Mutis" de la meva societat? On són aquells  erudits i erudites i intel·lectuals del meu país que amb el seu discurs vesteixen d'orgull el meu poble? On són aquelles veus valentes i gallardes que presenten batalla amb la raó i la dignitat de pensament de qui se sap proper a la veritat? On són els nostres?

Giuseppe Verdi - Va pensiero de Nabucco- bis Ricardo Muti 2011

L'ECONOMIA NO ÉS UNA CIÈNCIA

Un any al voltant de 1684. Segons va explicar al seu biògraf, una poma cau sobre el cap d’Isaac Newton, l’home (entre d’altres) que va revolucionar la ciència …acaba de rebre l’últim toc d’inspiració per acabar de formular la Llei de la gravitació universal o Llei de la gravetat. Finals d'octubre de l’any 2011. En una cimera de caps de govern europeus es decideix fer una quitació o condonació del 50% del deute de la República de Grècia (que havia anat augmentant exponencialment durant els anys anteriors). Els préstecs són majoritàriament de banc alemanys i francesos. Aquest 50% de deute serà assumit pels estats europeus recapitalitzant (amb diner públic, s’entén) els bancs “afectats”. L’endemà de la cimera el locutor i director d’un programa de ràdio que acostuma a tractar aquests temes convida un expert en economia que intenta explicar l’audiència la situació del deute grec. Però enlloc de respostes l'oient continua tenint infinitat de preguntes que òbviament l'expert en economia no (es) farà perquè ara això no toca. Perquè quan el preu oficial del diner a Europa està al voltant de l’1% un estat sobirà com Grècia rep préstcs al 7 ó 8%? Per què aquests préstecs provenen de bancs privats i no públics? per què no existeixen banc públics? d’on han obtingut aquests bancs els diners que deprés presten? com els han generat? com es genera (avui) el diner? què és el diner ?...El que és fonamental (i urgent) entendre és que, siguin quines siguin les respostes a aquestes preguntes, qualsevol dels escenaris possibles serà fruit, per definició, d’una o múltiples decisions humanes. I això, que dit així por semblar una bertranada, és important per entendre que existeixen (per definició) alternatives a l'actual statu quo financer. Només cal prendre altres decisions. El sistema monetari i financer actual no és un poma que cau atreta o impulsada per la força inexorable de la gravetat, no és una tempesta de pluja que ens dóna la natura i que expliquem mitjançant la relació entre la condensació de l’aigua, la pressió atmosfèrica, la temperatura i la radiació solar, no és, en definitiva, un fenomen natural que ens ve donat i sobre el qual només poguem, a posteriori, donar una explicació (científica o no) sobre les causes però no intervenir en la seva generació o en el seu comportament. El sistema financer és, doncs, i ens repetim, producte de decisions humanes concretes (si voleu, molt complexes donat que vivim en societats complexes, però decisions humanes al cap i a la fi). Obvi, doncs, preguntar-se de bon començament si aquestes decisions podrien ser unes altres de diferents i quin tipus de sistema financer en resultaria.