dijous, 21 de març del 2013

El 15M ha fracassat... o no?

No recordo exactament els motius, però si les emocions i sentiments d'aquells dies. De sobte era al carrer cercant respostes; cercant cares que cerquessin respostes. Varen ser dies convulsos, plens de paraules, rabia, tristor, esperança, vòmits d'emocions, efervescència d'ànim.

I ens treieren de les places, dels pobles, dels carrers i dels espais. Motius? tans com persones; a vegades el mal temps, la lentitud, la incomoditat als poders fàctics, la desidia i l'esforç per una sola passa.

És d'estultícia pensar que amb l'ocupació rebel i espontània d'ànimes inconformistes durant un preludi estiuenc, canviarien dècades d'opressió anestèsica i de desentumiment intelectual. El millor ingredient d'un brou és el temps i la paciència.

Fa un temps, en El genoll de  l'avi, vaig expressar que escoltava un rumrum de rebel·lió a racons típicament ciutadans i per mi el moviment stop-desnonaments és la viva prova de que això acaba de començar. M'acusareu d'ingènua positivista o de melangiosa recalcitrant, però no podreu deixar de reconèixer que si els jutges han fet aquesta consulta al Tribunal Europeu és perquè el poble renega, protesta i remena molt més enllà de consciències. Què podriem exigir més? i tant! però abans del 15M esperàveu aquesta resposta per part de l'ens política i judicial??

El 15M ha fracassat, si no ens desprenem de la inmediatesa inherent que atribuïm a les solucions, però si posau ulls a l'horitzó... això tot just acaba de començar.

dimarts, 5 de març del 2013

ESGLESIA I DEUTECRACIA

Si alguna cosa té l’Església Catòlica és que no fa res perquè sí. Mai no fa res a la babalà. Allò que en castellà diríem “no da puntada sin hilo”.
Veiem un exemple, potser agafat pels pèls o potser no.
Quan era petit vaig aprendre el parenostre. No l’escriuré tot però començava així: “Padre Nuestro que estás en los cielos, santificado sea tu nombre, venga a nosotros tu reino […]”.
I en un moment donat deia “[…] y perdónanos nuestras deudas así como nosotros perdonamos a nuestros deudores […]”.
No sé si esteu al cas de les novetats de l’Església però heu de saber que l'any 1987 (quan ja me l'havia après !) es va modificar el text i la Congregació per al Culte Diví va promulgar una versió unificada de la llengua espanyola, i ara hem de resar “[…] y perdona nuestras ofensas así como nosotros perdonamos a los que nos ofenden […]”, després de més de 1.600 anys de la Vulgata, on ja es parlava de debita i debitoribus.
Diuen que vivim en una deutecràcia. Alguns fan començar aquest nou període històric l'any 1989 amb la caigua del mur de Berlin, però jo el faria començar un parell d'anys abans , amb la Perestroika i la modificació del pare nostre. Bé, res de nou, per tant; l'Església, com sempre, fent costat els poderosos.