Déu, Descartes i desregulació de mercats

Fa uns dies vaig asssistir a una conferència-xerrada. Una de les persones que va prendre la paraula, un economista ortodox, va fer una pausada i amena descripció de la crisi actual, causes i conseqüencies, etc. Es va confesar “desconcertado” i amb dubtes per l’alcanç de la mateixa i per la dificultat de trobar receptes adequades per sortir-ne, però al final del seu parlament ens mostra l’ingredient imprescindible i gairebé únic que hauria de tenir qualsevol d’elles per sortir de l’atzucac: més mercat (desregulat, s’entén). Els assistents, convocats a la xerrada per una plataforma que promou una auditoria del deute, es van moure incòmodes a les seves cadires: si la desregulació dels mercats financers va portar a una crisi financera mundial, més mercat (desregulat, s’entén) és la solució? Aquest final em va impactar, de ben segur com a la resta d’oients, i em va recordar allò que ens explicàven a filosofia de batxillerat: René Descartes i El discurs del mètode. Segons explica ell mateix amb detall es va proposar trobar una veritat absolutament incontrovertible, sobre la qual no hi capigués el menor bri de dubte i sobre la qual construir una edifici d’altres veritats que s’hi anirien afegint. Per a tal fi va fer servir el mètode del dubte: dubtar de tot. Fins que arriba al seu famós Je pense, doncs je suis. Però…alerta ! ens adverteix…pot existir un geni maligne que ens faci pensar que hem arribat a aquesta veritat sense haver-ho fet…però…tranquils ! ens aconsola…perquè Déu, que és bondat infinita no permetria tal engany…Jo, amb 17 anys, a mig fer com aquell qui diu,…vaig quedar trasbalsat. Un mètode que semblava impecable, prudent i no superb, estava fonamentat sobre una idea, la de Déu, si més no, d’entrada, dubtosa. I això la base d’un mètode que es deia del dubte. Una contradicció que per a la meva ment ja aleshores racional i cartesiana (ves per on…) va resultar insuportable. Com és possible que una persona que diu tenir dubtes no dubti d’una cosa essencialment dubtosa com la idea de Déu? quan arribarà el dia que algun economista que tingui dubtes dubti del Déu mercat (desregulat, s’entén)?

La nina de Rajoy no serà valenciana...

"Si voleu conèixer a un home, doneu-li poder; el poder no corromp, desenmascara"

Pítac de Mitilene

La nina de Rajoy


Signat: l'Enemic.

Mamíferos

Yo veo mamíferos.
Mamíferos con nombres extrañísimos.
Han olvidado que son mamíferos
y se creen obispos, fontaneros,
lecheros, diputados. ¿Diputados?
Yo veo mamíferos.
Policías, médicos, conserjes,
profesores, sastres, cantoautores.
¿Cantoautores?
Yo veo mamíferos...
Alcaldes, camareros, oficinistas, aparejadores
¡Aparejadores!
¡Cómo puede creerse aparejador un mamífero!
Miembros, sí, miembros, se creen miembros
del comité central, del colegio oficial de médicos...
académicos, reyes, coroneles.
Yo veo mamíferos.
Actrices, putas, asistentas, secretarias,
directoras, lesbianas, puericultoras...
La verdad, yo veo mamíferos.
Nadie ve mamíferos,
nadie, al parecer, recuerda que es mamífero.
¿Seré yo el último mamífero?
Demócratas, comunistas, ajedrecistas,
periodistas, soldados, campesinos.
Yo veo mamíferos.
Marqueses, ejecutivos, socios,
italianos, ingleses, catalanes.
¿Catalanes?
Yo veo mamíferos.
Cristianos, musulmanes, coptos,
inspectores, técnicos, benedictinos,
empresarios, cajeros, cosmonautas...
Yo veo mamíferos.

Lizanote de la Acracia

... i és que la poesia és la missatgera de la Natura

Ah no!, amb nosaltres sí que no!

Així de rotunda s'expressava en la darrera roda de premsa la presidenta de la Federació Mundial d'Ecosistemes, Biòtops i Biomes, la Sra. arbre Ginko biloba, un exemplar de 40 metres d'alçada que anunciava l'aixecament revolucionari i pacífic de tots els organismes terrestres no-humans, després que es publicàs que a la nova Cimera de Río+20 es debatrà la futura privatització de la Natura, i és que, per resoldre la situació de crisi mundial humana, cal que la Natura també s'impliqui.

I és que durant aquests últims mesos s'han produït múltiples manifestacions de repulsa per part de col·lectius vegetals, animals i fongs, que veuen devastats els seus terrenys i explotades les seves funcions pròpies de la cadena tròfica, com a resposta a la greu crisi humana. Són casos sonats de protesta: els boscos de palma que han aturat la producció de pinyes, principal font de l'oli necessari pel biodièsel, les mones udoladores de Costa Rica que amb el seu silenci fan perdre l'atractiu turístic dels boscos caribenys o els fongs descomponedors de matèria orgànica de tota l'escorça terrestre, que frenant la seva activitat estan anegant el món en una olor putrefacta i insalubre.

- Qui deu a quí?, repetia afònica una Pseudophilautus tanu, una granota arborícola, manifestant-se a l'entrada d'un parc natural a Sri Lanka, i és que aquesta espècie ha perdut tota la seva família degut a la transformació dels grans arrossars en terrenys dessecats per sembrar cebes.

Amb tot, la Federació Mundial d'Ecosistemes, Biòtops i Biomes, màxim organisme reconegut, ha decidit posicionar-se a favor de totes aquestes queixes, expressant la seva total disconformitat en la implicació de la Natura envers les accions insostenibles, àvares i irresponsables de l'espècie humana. - No pagarem entre tots, les animalades d'una sola espècie!; finalitzava la Sra. biloba en un to gens encoratjador.

Més enllà que aquesta rebel·lió sigui considerada la més important a nivell historico-planetari, el més perillós és que l'espècie humana segueix inconscient a l'hecatombe que un alçament d'aquesta magnitud pugui desencadenar.

Seguirem informant...

Poèticament incorrecte

La poetessa polaca Wislawa Szymborska va morir ahir. En Iribarne fa uns dies.

Aquí teniu un dels seus poemes més coneguts. Una píndola de realisme, una eina contra la barbàrie de la guerra. I els protagonistes? Ja ho veieu ... Uns reben honors immerescuts en finir; altres, oblit indigne. Els versos, però, els restitueixen la glòria: han resistit, han reconstruït, han sobreviscut. I no us perdeu la gran veritat de la penúltima estrofa ...

Fin y principio

Después de cada guerra
alguien tiene que limpiar.
No se van a ordenar solas las cosas,
digo yo.

Alguien debe echar los escombros
a la cuneta
para que puedan pasar
los carros llenos de cadáveres.

Alguien debe meterse
entre el barro, las cenizas,
los muelles de los sofás,
las astillas de cristal
y los trapos sangrientos.

Alguien tiene que arrastrar una viga
para apuntalar un muro,
alguien poner un vidrio en la ventana
y la puerta en sus goznes.

Eso de fotogénico tiene poco
y requiere años.
Todas las cámaras se han ido ya
a otra guerra.

A reconstruir puentes
y estaciones de nuevo.
Las mangas quedarán hechas jirones
de tanto arremangarse.

Alguien con la escoba en las manos
recordará todavía cómo fue.
Alguien escuchará
asintiendo con la cabeza en su sitio.
Pero a su alrededor
empezará a haber algunos
a quienes les aburra.

Todavía habrá quien a veces
encuentre entre hierbajos
argumentos mordidos por la herrumbre,
y los lleve al montón de la basura.

Aquellos que sabían
de qué iba aquí la cosa
tendrán que dejar su lugar
a los que saben poco.
Y menos que poco.
E incluso prácticamente nada.

En la hierba que cubra
causas y consecuencias
seguro que habrá alguien tumbado,
con una espiga entre los dientes,
mirando las nubes.

De "Fin y principio" 1993     
Versión de Abel A. Murcia