diumenge, 30 de setembre del 2012

La bici d'en Mas

Totes les paraules són denses, profundes. Sumades, ens porten a abismes de significats impredibles. Se'ns giren en contra i recorden allò que hem dit en el passat.

És allò que passa als que estan acostumats a conduir vehicles a motor i opinen sobre la conveniència dels desplaçaments sostenibles. S'esdevé a qui es desplaça en cotxes de gama alta i ha de conviure amb vianants en zones de velocitat reduïda o en moments puntuals d'alta afluència de persones caminant. Alguns, fins i tot, portats per xofers, només conceben la mobilitat amb un aparcament privat en l'inici i en el final del seu recorregut. El motor ha canviat el món. Ha mogut milions de persones i de mercaderies; ha estat un dels artefactes humans més perjudicials per al medi ambient. És símbol de creixement, de progrés, d'un model de vida que fomenta l'activitat lluny del propi entorn, la rapidesa en els desplaçaments per benefici de la productivitat, la despesa energètica en detriment de l'activitat física, i l'elogi de la perfecció tecnològica com a indicador d'estatus social.

I així, els nostres polítics arriben a ser més semblants als goril·les que als herois fonamentals, amb etogrames que prioritzen assolir la seva primacia dins del grup per sobre d'aconseguir un guiatge que permeti al grup assolir autèntic benestar tribal. I ensopeguen amb les seves pròpies paraules ... En plena Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura xoquen contra les fal·làcies que van construint al llarg de la seva legislatura. Construeixen èpiques sobre metàfores de la realitat, que, ben llegides, denoten una ideologia personal que no sempre coincideix amb la ideologia poĺítica. 

[Darrera sessió del Ple del Parlament de Catalunya, 26 de setembre]

Joan Puigcercós, pujat en un cotxe (de gama i cilindrada alta, segur), ha destrossat la feina de centenars de projectes de seguretat vial i de mobilitat sostenible, tot recomanant de prémer l'accelerador de manera constant, encara que lentament, en mig d'una munió de persones, per tal de fer-los entendre que s'han d'apartar. Més curiosa és encara la seva representació si pensem que realment aquells a qui el cotxe aparta són els nacionalistes espanyols que neguen el nacionalisme català: el conductor a motor, doncs, s'enfronta als vianants que li neguen el pas i els percep com a contrincants.

Artur Mas, en canvi, sembla mostrar una major sensibilitat envers a la conducció i a la mobilitat. Si la gent a peu, en abundància, no deixa passar el nostre vehicle, cal baixar-se'n i canviar-lo. El President proposa, doncs, d'agafar-en un de més petit i adaptable a les zones compartides amb vianants: la bicicleta. Quin lideratge ! Quina virtut en protegir el medi ambient ! Una bicicleta per assolir una fita històrica: deixem una estructura d'estat complexa (el vehicle a motor) per conformar-nos amb una estructura regional més simple (la bicicleta), que també ens portarà una autonomia més digna que l'actual.  Al menys, amb ella, salva els vianants que altres haguessin atropellat; però, amb ella, vol deixar entreveure una categoria de transport inferior, una estructura administrativa que no arriba a la independència. I mentrestant, el seus consellers d'Interior, i de Territori i Sostenibilitat, van gestionant amb arguments de dubtosa objectivitat els efectes de la primacia del motor en les vies ràpides d'accés a la capital, des que van legislar la fi de la limitació d'accedir a la ciutat a 80 km/h o a velocitats inferiors.

Quedem-nos, però, amb el miratge d'un Mas en bicicleta pedalant vers la independència. Potser hauria d'haver dit:

"en moments excepcionals, ..." mitjans de transport excepcionals

dimecres, 12 de setembre del 2012

Estic més que farta i no ho vull seguir soportant!!!!


Network o Un món implacable, com va ser traduïda a Espanya, és la lúcida i encertada pel·lícula dirigida per Sidney Lumet sobre el poder manipulatiu de la televisió i sobre el sistema en el que vivim que es sustenta en l'anterior per mantenir-mos condormits i desalentats.

Estrenaven aquesta joia en 1976 i és més actual i punyent que qualsevol telenotícies o diari de gran tirada. 

Sou capaços de resistir les ganes de cridar per  la finestra??? jo no!

dissabte, 8 de setembre del 2012

No t'agrada el te? dons tassa i mitja!!!

Això ens han dit els polítics catalans. No tenim Eurovegas? idò n'organitzem un altre més gran i més gros, que per això és nostre! I s'han passat pel nas les continues manifestacions en contra d'un projecte d'aquestes característiques.

Han hagut de sortir una bateria de consellers i delegats per donar cara a un projecte que dona l'esquena a la ciutadania, entre ells el de territori i sostenibilitat -curiosa aquesta cartera- que l'ha dita grossa per no desentonar: Estan superorgullosos!!!! "vamos no caben en si de gozo", de presentar un projecte que fa ombra a l'Eurovegas.

La diferència? que el projecte no ve de la industria del joc, si no de la turística i tot i que potser hi ha qualque casino dins el complexe, l'objectiu és l'atracció del turista. Estem salvats!!! demanau als mallorquins o als lloretencs  què ha fet de bo la indústria turística i sense macrocomplexes. El resultat final és que en tendrem dos, dos megaurbes empobridores del nostre país, i l'evidència de que els polítics no tenen capacitat per dissenyar plans d'inversió si no és a destralades. La única manera de fer venir diners és o amb el joc o amb el turista???

Els terrenys estan preparats, els diners (de les preferents) a Caixa, el promotor (un dels més rics del món) té data de sortida i nosaltres de defunció, vull dir d'inauguració. Mai una cosa havia estat tan ben pensada i lligada. Tan de bo fossin tan ràpids alhora de perseguir a evasors fiscals i malversadors de capital públic.

Em quedo amb els detalls, com sempre: La reacció ciutadana és la mateixa independentment de la naturalesa del projecte, i és que cada cop hi ha més escaldats que fugen.

Aturem Eurovegas seguirà oposant-se a l’especulació amb el Delta del Llobregat i treballant per la seva protecció, passi el que passi amb Eurovegas i Barcelona World

dissabte, 1 de setembre del 2012

El dia que la mierda tenga valor...

los pobres nacerán sin culo.

Amb aquesta contundència resava un mur de camí al meu col·legi. Record que de petita no passava de l'escatologia de les paraules però a mida que madurava, la frase madurava amb mi.

L'altre dia va prendre més força que mai, quan llegia sobre la protesta d'uns col·lectius a Andalusia sostraient aliments d'una gran superfície pels més necessitats.
Evidentment els mitjans de comunicació no passaven del sensacionalisme de les imatges i en la desaprovació de representants polítics participants de l'esdeveniment, en canvi jo em vaig aturar en l'arrel que provocava tot aquest carriportal i és que, s'estan tancant amb pany i clau els contenidors de fems.

Un pany de maleta als fems? i... per què? la brossa ara és valuosa? i si ho és perquè la tiren?

Sabeu què eren els espigoladors? eren aquelles persones que amb permís dels propietaris, podien recollir dels camps allò que havia quedat desprès de la recolta. Sempre han existit, si bé per les exigències del mercat actual en que els productes han de complir estrictes estàndards de color, tamany i forma (i atenció perquè no dic res de sabor o qualitat nutritiva) els espigoladors tenen més on triar, per què es tira tot allò que el mercat no demana.
El moviment espigolaire està molt arrelat i no pateix cap detriment social en altres països, com és el cas de França.
Els espigoladors urbanites van a l'altre lloc on els estàndards del mercat rebutjen comestibles amb criteris molt allunyats de l'ètica alimentària, les grans superfícies.
Com que per aquestes empreses el menjar es mercaderia, no aliment, modifiquen dates de caducitat, emplenen prestatges amb productes frescs per provocar el consum o rebutjen tones de taronges perquè n'han trobat tres de tarades, provoca que l'aliment passi directament a dir-se brossa i el seu lloc és un contenidor. D'això el meu padrí en deia tudar.

Així els espigolaires i aquells que avui en dia comencen a patir gana, van al contenidor. Però això no agrada als supermercats. No, ells ho tiren perquè en comprem de nous, no per què furguem d'entre el rebuig. Es tracta de participar del sistema, no d'aprofitar-se'n. Així dons posen cadenat a la merda i diguem lladres a qui hi furgen.

Si el límit entre menjar i fems ja és dins un contenidor tancat en pany i clau, preguem perquè la merda no entri al sistema, perquè... on posaran el pany?